Estem celebrant aquests dies la publicació de la llei 14/1986 de 25 d’abril, més coneguda com la llei general de sanitat (LGS). La Constitució, proclamada vuit anys abans, establia el reconeixement del dret a la protecció de la salut, la responsabilitat dels poders públics al respecte i l’organització de l’Estat en comunitats autònomes (CA) amb capacitat d’assumir competències en sanitat i higiene. Ernest Lluch, aleshores ministre de Sanitat del primer govern de Felipe González, amb majoria absoluta, va ser l’encarregat de desenvolupar aquest mandat constitucional i de redactar una llei que va ser, i encara és, una de les lleis més progressistes en aquest tema.

La LGS va ser totalment rupturista respecte al que havíem tingut fins a aquell moment. Sortíem d’un model sanitari de seguretat social, amb finançament mitjançant cotitzacions fetes per les empreses i els treballadors, i la cobertura tan sols arribava als cotitzants i als seus beneficiaris. Era un sistema no integrat i basat en l’assistència. La LGS s’inspira en un model dels anomenats serveis nacionals de salut o Beveridge. Aquest model planteja la cobertura........

© El Periódico (CAT)