Miquel Vadell Balaguer

Els miradors de l’Arxiduc: bellesa inútil d’un món que desapareix

Els miradors de l’Arxiduc: bellesa inútil d’un món que desapareix / .

Fa uns dies vaig tenir el privilegi d’assistir a un congrés internacional sobre miradors amb el suggerent títol de L’art de contemplar: miradors i paisatge. Em va tocar el grup teòric, aquell espai on les paraules intenten posar ordre a allò que en realitat només es pot sentir. Em varen demanar parlar de la mirada del romanticisme, del bell i del sublim, a través de la figura de Lluís Salvador d’Àustria, i jo, amb un coneixement fragmentari de Burke, Gilpin, Kant o Friedrich i amb el record llunyà dels anys d’estudiant a Barcelona, vaig decidir no tant explicar-ho, sinó transmetre una sensació: aquella tristesa que sentia quan ens parlaven de les grans utopies, projectes bells condemnats a ser devorats per la pròpia cobdícia humana.

Sempre recordaré aquella sensació de desassossec que m’acompanyava en aquelles classes magistrals, quan ens explicaven utopies perdudes, mons que havien estat pensats amb una coherència absoluta i que, tanmateix, acabaven dissolent-se amb el temps. Una incomoditat estranya que avui reconec de nou, quan penso en la lenta desaparició dels miradors.

Vaig parlar de l’aventura de l’Arxiduc i del seu projecte a Miramar com qui evoca una intuïció. En el fons, aquell intent primerenc de crear una mena de gran parc —quan encara no existien aquestes........

© Diario de Mallorca