Antoni Tarabini: el llegat

Mon pare se saltava les normes, les petites, amb una tenacitat gairebé metòdica i desconfiava de tot allò que es feia «perquè sempre s’ha fet així»

Mon pare, Antoni Tarabini, va morir el passat dilluns 21 de setembre. Un dilluns, igual que el dia que es publicaven els seus estimats articles setmanals en aquest diari. Avui, dilluns 12 d’octubre, fa tres setmanes, i ocupo el seu espai per provar de retre-li homenatge i recordar el llegat que ens ha deixat.

Aquests dies s’ha escrit molt sobre ell. Se l’ha descrit com l’home que conversava, com un talent que parteix, com un Tarabini que va ser molts i sempre el mateix. S’ha dit que era just, bo i irreverent, capaç de seure amb el sindicalista més bregat i amb el patró més prominent i d'escoltar-los a tots dos. Tot és cert. I llegint-ho he entès que, en el seu cas, el llegat privat i el públic són una sola cosa mirada des de dos angles diferents.

A casa, el llegat no té forma de doctrina, sinó de lectures, de costums i de petits gestos. El Petit Príncep, per recordar que l’essencial és invisible als ulls i que una és responsable d'allò que estima. Els versos de Martí i Pol, amb la seva confiança tossuda que tot està per fer. Roma i la gran bellesa. I il dolce far niente, que en ell no era mandra sinó una manera molt autèntica d'estar al món. La barca, els estius de càmping per Europa, un aperol amb els amics, les històries inventades, una partida de dòmino amb els nets, el seu famós «Silvieta reina»... D’aquesta manera de viure, Nuccio Ordine en va fer un llibre, La utilitat de l'inútil,........

© Diario de Mallorca