La mort de Jürgen Habermas dissabte a l’edat de 96 anys arriba en un moment en el qual ni el mateix filòsof –pensador radical d’una idea de democràcia deliberativa– es mostrava optimista sobre el futur de les nostres comunitats polítiques. Habermas va escriure i va oferir arguments aguts fins al final del seu camí com a humanista, sempre situant la compassió pels altres i la necessitat d’escoltar-nos al centre de tot engranatge de solucions nacionals i geopolítiques.

En temps de polarització política i de soroll mediàtic, pot semblar ingenu confiar en el poder del diàleg. Però per al filòsof alemany, una de les figures intel·lectuals més influents del segle XX i XXI, la democràcia només pot funcionar si recuperem una idea exigent de la raó: una raó que no serveixi només per calcular mitjans, sinó per a entendre’ns els uns amb els altres.

Habermas s’endinsa en una crítica a una forma de racionalitat molt present en el món modern: la raó instrumental. És la racionalitat que utilitzem quan calculem quins mitjans són més eficients per a aconseguir un objectiu. Aquesta manera de pensar és imprescindible per a la ciència, la tecnologia o l’economia. Però, segons Habermas, esdevé problemàtica quan s’aplica a tots els àmbits de la vida. Els seus mestres de l’Escola de Frankfurt, especialment Theodor W. Adorno i Max Horkheimer, ja havien advertit d’aquest perill al seu llibre Dialèctica de la Il·lustració. El projecte de la Il·lustració –que havia nascut per a alliberar la humanitat de la por i la superstició– semblava haver derivat en una nova forma de domini: una societat dominada per la tècnica, les institucions burocràtiques i una cultura de masses fàcilment manipulable. Auschwitz era la prova del terror, i la filosofia alemanya de l’època trobava pocs motius per a l’optimisme.

Habermas comparteix aquesta crítica, però considera que és incompleta. Assenyalava que si la Il·lustració només hagués produït aquesta racionalitat instrumental, hauríem de renunciar al projecte il·lustrat. Ell sostenia el contrari: dins de la mateixa tradició hi ha també els recursos per a superar aquest problema i consolidar societats obertes, democràtiques, plurals i que fan de la retòrica una eina al servei de les causes justes. Amb tot, la proposta de Habermas és la idea de la raó comunicativa, una forma de racionalitat que no es basa a calcular resultats, sinó en argumentar, donar raons i intentar arribar a un acord amb els altres. I per aconseguir-ho, el punt de partida és molt senzill: el llenguatge. Cada vegada que parlem amb algú, explicava, pressuposem que l’altre pot entendre’ns i que podem donar-li raons perquè accepti el que afirmem. En altres paraules, la comunicació humana ja conté una forma de racionalitat. Quan dues persones discuteixen, no només intercanvien informació. També plantegen preguntes implícites, tot qüestionant-se la part de veritat que hi ha en cada argument. La racionalitat no és només una propietat del pensament individual, sinó un procés que es construeix entre persones que dialoguen. I aquest ha de ser en última instància el compromís de la política.

Aquesta intuïció va cristal·litzar en la seva obra més coneguda, La teoria de l’acció comunicativa (1981), on proposa una teoria de la societat que combina filosofia, sociologia i teoria del llenguatge, defensant que la democràcia necessita espais públics de discussió on els ciutadans puguin argumentar lliurement i arribar a acords raonats. Serà aquest raonament el que farà que Habermas es converteixi en una de les veus més importants en defensa de la Il·lustració davant dels corrents postmoderns que proclamaven el final de la raó. Per tant, va ensenyar-nos que la clau no és abandonar la raó, sinó ampliar-la. No limitar-la al càlcul i a la tècnica, sinó reconèixer la racionalitat que emergeix quan els ciutadans argumenten, discuteixen i intenten entendre’s.

En una època marcada per la desinformació i la polarització, la seva aposta pot semblar exigent. Però també recorda una idea simple: la democràcia no se sosté només amb institucions, sinó amb ciutadans disposats a donar i escoltar raons. I avui, quan a l’espai públic s’imposen discursos que neguen l’existència de cap mínima veritat en el discurs de l’adversari polític, tornem enrere, xoquem una altra vegada contra una idea de raó humana que no viu alliberada, sinó que opera al servei de forces que busquen la divisió i l’odi destructiu. Que la mort de Habermas no sigui un presagi de la mort de la democràcia liberal deliberativa depèn de cadascú de nosaltres.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona