Si passés pel primer lloc on vaig viure a Girona, al carrer Mercaders (Barri Vell), hi trobaria un pis turístic. No recordo els metres quadrats, però era tan petit que «entraves al pis i ja sorties al balcó», com dèiem fent broma. En aquell barri d’aleshores, l’any 2002, gairebé no hi havia pisos turístics. El metre quadrat rondava entre els 900 i els 1.300 euros.

El segon pis que vaig llogar va ser al barri Migdia, al carrer Rajolers. En aquell temps trobaves pisos de lloguer o de compra barats. A tot l’Eixample gironí n’hi havia. Com que l’accés a les escoles depenia del barri, i aquests dos barris tenien les millors escoles públiques de la ciutat, els preus aviat es dispararien. El 2008, en ple auge de la bombolla immobiliària, el metre quadrat valia 2.000-2.400 euros.

El tercer pis va ser el meu primer pis en propietat. Vam deixar els barris més cèntrics, perquè el metre quadrat era molt car. Vam triar el carrer Montseny. El banc va finançar el 120% de la hipoteca en plena bombolla immobiliària. Quina eufòria, accedir a casa teva!

Després de l’esclat de la crisi, el metre quadrat va caure amb força. Però no així la quota del crèdit. Molts dels veïns van deixar de pagar les despeses de comunitat, ofegats, i l’edifici de Montseny es va degradar. Era l’època en què famílies senceres havien de deixar els seus pisos superats per les hipoteques. Recordo pujar a pols, en ple agost, el cotxet de la meva filla fins a l’àtic que havíem comprat. Van ocupar el primer pis i, quan els ocupes van marxar, el van tapiar. Avui dia l’edifici és un dels més degradats de la zona de la plaça del Barco.

Comenta un conegut que la seva empresa té diversos pisos buits a Girona. L’empresa no es dedica als immobles, però en els anys bons van comprar pisos com a part de la inversió. Si els tenen buits és perquè la legislació actual obliga a respectar un mínim si l’inquilí vol quedar-s’hi durant set anys. Només poden actualitzar el preu segons la llei. I ningú no sap què passarà demà amb el metre quadrat. Que no hi ha pisos buits? I tant que n’hi ha. El que no hi ha són condicions suficients. No hi ha un marc.

Qualsevol de nosaltres, en repassar els pisos que hem habitat, ha conviscut amb la gentrificació, l’encariment, l’especulació, l’ocupació, la pregària a l’Euríbor o la impossibilitat de trobar habitatge. Ens adonaríem, aleshores, que les polítiques en aquest àmbit sempre han anat a remolc. Així és com el metre quadrat s’ha convertit avui en una de les cares més fosques de Catalunya.

© Diari de Girona