Ja fa alguns anys i una mica d’amagatotis, hem anat seguint la trajectòria del filòsof francès Michel Onfray, autor de més de 50 llibres, dels quals ens han interessat particularment els 6 volums de la seva contrahistòria de la filosofia. En el darrer volum d’aquesta sèrie, l’autor aboca una narració d’idees sobre la intel·lectualitat refractària, que agrupa a diverses personalitats filosòfiques de l’alçada de Georges Politzer, Paul Nizan, Albert Camus Sintes i Simone de Beauvoir.

Un contestatari Onfray defensa la postura d’intel·lectuals que mai es plegaren a les exigències del poder, traient de l’armari savieses de l’antiguitat com ara el cristianisme hedonista, els llibertins barrocs, els pensadors de la Il·lustració i el seu hedonisme, el materialisme revolucionari, l’eudemonisme social i la recerca de la felicitat.

Esteban Ierardo, un estudiós de l’obra de Michel Onfray, diu que mentre que alguns intel·lectuals opten per convalidar el poder i defensar l’status quo, n’hi ha d’altres, com és el cas del filòsof del qual parlem avui, que trien per posar-s’hi al davant, per tal de rebatre’l i impugnar-lo.

Durant la Segona Guerra Mundial, enfront del naufragi de la racionalitat i l’admissió de la barbàrie feixista/totalitària en les seves diverses versions nacionalsocialistes o soviètiques, varen sorgir consciències refractàries, esperits lúcids i independents, gent que pensava pel seu compte i que no es va voler plegar a cap dogma........

© Diari de Girona