Durant els darrers mesos, i sobretot durant les últimes setmanes, el debat sobre la penetració de la intel·ligència artificial en l’economia i sobre les causes que provocarà ha esdevingut intens, amb influència a les borses i al món de la política.

L’argument principal és l’enorme augment de la productivitat que porta a una pèrdua neta de llocs de treball que no hauran tingut temps de recol·locar-se. Certs economistes ens diuen que els llocs de treball perduts es veuran compensats en gran mesura per nous llocs creats per la riquesa que genera la IA. Això és el que ha passat al llarg de les diverses revolucions tecnològiques en la història. La diferència d’ara és la velocitat amb la que es fa: és fàcil que un treballador en el sector financer es reconverteixi en fuster, en mecànic de precisió, en calderer, soldador o en instrumentista? La resposta és que no: gairebé en tots els casos és impossible sense una formació de base en edat adolescent i si no es tenen certes habilitats. La transició laboral pot durar una generació.

Un informe que ha fet trontollar a la borsa és el de Citrini. En ell es descriu com la ràpida adopció de la IA s’acaba convertint en un risc macroeconòmic de primer ordre. L’assaig futurista analitza el període comprès entre 2026 i 2028. Descriu com l’augment brutal de la productivitat impulsarà els beneficis empresarials, però deteriorarà de manera estructural els ingressos laborals. Això condueix l’economia a una paradoxa: amb un augment del PIB per les inversions, la productivitat i els marges, però amb un consum de la resta de l’economia cada vegada més feble, per la pèrdua de llocs de treball i per la baixada en l’escala salarial dels llocs de treball avui més ben pagats.

L’informe presenta una espiral de retroalimentació negativa: les empreses reduiran plantilles, reinvertiran l’estalvi per obtenir més capacitat d’IA, i augmentaran l’automatització, cosa que encara pressionarà més els llocs de treball i comportarà menys despesa en les llars. Cita sectors sencers com programari, serveis professionals, consultories, gestories, plataformes digitals, pagaments (Visa, MasterCard, American Express), assegurances o immobiliari, que veuran erosionats els seus marges quan els agents d’IA optimitzin preus i decisions de forma automàtica. El que havia començat com un problema sectorial, a poc a poc es va estenent per a la resta de l’economia, afectant la inversió, el crèdit i la confiança, fets que condueixen a una crisi sistèmica.

L’exposició assenyala riscos elevats en el crèdit privat, en asseguradores exposades al deute tecnològic i al mercat hipotecari, punt clau del risc sistèmic: quan els treballadors que han vist caure el nivell salarial o els treballadors que entren en atur, no resolen la situació amb prou temps, el camí acaba amb impagaments hipotecaris, afectant la confiança en tot el sector financer. Per això l’informe diu que aquesta que comença no és una crisi cíclica, que es pugui resoldre com les altres amb més estímuls financers (tot i que la creació de liquiditat ja està al límit): no. La crisi és estructural, sistèmica, i deriva de l’abaratiment radical de la intel·ligència.

Entre les moltes intervencions que hi ha hagut, Elon Musk ha dit que l’habilitat més valuosa de la història acaba de canviar per sempre més i que el més important no és saber una resposta, sinó saber fer la pregunta adient. Segons ell, el coll d’ampolla del desenvolupament mai va ser la intel·ligència, no va ser la feina: ha estat sempre la curiositat, ha estat aquesta la que ha permès la resposta i l’avanç. Diu que el valor humà ja no està lligat al coneixement, està lligat al judici dels problemes que val la pena resoldre, assumpte que les màquines no ho podran fer perquè fer la pregunta correcta no és una habilitat, és una visió del món. I això requereix gust, intuïció, la capacitat de veure un paisatge i veure-hi coses que els altres no veuen, ni es pregunten. Aquest gust, aquest judici és el que val la pena perseguir, és el darrer avantatge veritablement humà. La màquina no passeja pel bosc, no olora, no escolta els ocells, no sent cap atracció per cap persona, no empatitza, no es posa al lloc de l’altre, no li venen preguntes quan veu un escarabat o una formiga entrant al cau... Sap respondre però no li venen preguntes provocades per la curiositat.

Bill Gates, en resposta a la qüestió sobre si la IA era una bombolla, diu que sí però que no importa, que és un camí necessari. Tot i que molts inversors poden perdre els seus valors, el camí de la IA és inevitable: amb un capital irracional, una competència frenètica, amb empreses que cremen diners més ràpid del que poden construir els models de negoci que implanten. Però a la fi hi ha una tecnologia que ho està canviant tot de forma permanent. Avisa que si una empresa vol ser tecnològica no pot dir que no al camí perillós: quedar-se fora no és seguretat, és una mort lenta.

Amb la informació de què disposem, podem entreveure el futur complicat: per un costat, el desenvolupament de la IA porta a un increment de la productivitat que, malgrat això, no es tradueix en un benestar econòmic general. Perquè l’augment de valor afegit es fa al mateix temps que hi ha una substitució de persones per màquines que no consumeixen, de forma que els beneficis no flueixen cap a l’economia real. És allò que ja veiem a Catalunya: la macro va com una moto i la micro com un patinet d’una roda. És el PIB fantasma, el PIB creix per les inversions en infraestructures de IA i el consum baixa fins a impagar les hipoteques per la pèrdua de poder adquisitiu. Hi ha algun fre al camí? Possiblement sigui l’energia, però en parlarem en altres articles.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona