Coneix l'insult que molts catalans (i gironins) fan servir malament: Aquesta és la manera correcta / Freepik

Si, una vegada i una altra, els jutges troben un abús el model d'immersió del català, va sent hora d'oblidar-lo, que és més important la justícia que una llengua. Si el futur d'un idioma depèn de ficar-lo per la força en el pap dels escolars, com si fossin oques alimentades a les males, mal futur és aquest, val més la pena deixar-lo morir, no passa res. Però són tan apocalíptics els seus defensors, que es diria que el català desapareixerà d'un dia per l'altre. A mi em tenen tan espantat que, quan em llevo al matí i li dic «bon dia» a la meva senyora, em sento alleujat en comprovar que encara m'ha sortit en català i no en francès, búlgar o coreà. «Mira, sembla que continua existint el català», em dic aleshores per a mi mateix, ja més tranquil. Si la meva senyora ha sortit -solc aixecar-me tard- l'hi dic al gat, no sol respondre'm però tant li fa, el cas és verificar que el català encara subsisteix. Un se'n va a dormir i no sap si durant la nit s'haurà esvaït el català, tanta és la por que ens han ficat al cos. De moment, ni un sol matí m'ha succeït que el català m’hagi desaparegut del vocabulari, cosa que em desil·lusiona una mica, no estaria malament aixecar-me sabent japonès. Ara bé, a veure què faria amb tots els llibres en català que tinc a casa si, no només jo, sinó ningú en el món, seria capaç de desxifrar el que posen. Tal vegada haurien desaparegut també durant la nit, com la llengua, almenys així tindríem més espai a casa, és ben bé que tot té sempre un costat positiu.

Tants són els despertars que acumulo sense que em surti ni un so en un altre idioma, que començo a sospitar que la pèrdua del català, si arriba, serà a llarg termini. Com que el parlo diàriament, subsistirà com a mínim fins a la meva mort -llunyana, segons les meves intencions-, tret que un matí em sorprengui a mi mateix, a la meva senyora i al gat saludant amb un buongiorno. Llavors sí, serà la fi del català, però ens continuarem comunicant amb la llengua que ens hagi estat concedida així que no hi haurà cap problema. Fins al moment no es coneix el cas de cap poble que hagi perdut la capacitat de parlar perquè el seu idioma hagi desaparegut, ja sé que els catalans som diferents de tots, però molta mala sort seria que fos precisament aquest el nostre socorregut fet diferencial.

Educat com soc, si algú se'm dirigeix en castellà -perdonin els talibans lingüístics- responc en castellà, si ho fa en francès responc en francès, si ho fa en anglès em faig el longuis i si em parla en xinès li ensenyo el que he agafat del basar i el paio em canta el preu. Si per culpa de tot això el català està en perill, allà ell, no és el meu problema.

Destinar esforços i recursos a sostenir una cosa tan volàtil i inútil com un idioma, demostra la vana laboriositat dels catalans. Com va notar l'alienígena que va arribar a Barcelona buscant notícies d'en Gurb, «no hi ha a la Terra gent més aficionada a la feina que els catalans. Si sabessin fer alguna cosa, es farien els amos del món».

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona