Creat: 10.04.2026 | 05:37

Actualitzat: 10.04.2026 | 05:37

En un món sorollós, atrafegat i farcit d’hiperestimulació constant, crec rellevant dedicar un article al silenci. Quan estic al tren i observo al meu voltant, veig que la majoria de persones estan absortes amb els mòbils; d’altres duen auriculars; una minoria llegeix. Gairebé ningú no està en silenci, gaudint del paisatge o recollit interiorment.

Quan observo aquestes dinàmiques humanes em pregunto: per què ens costa tant estar amb nosaltres mateixos? Per què ens costa tant abraçar el silenci? Per què tot ha de ser tan ràpid, sorollós i hiperestimulant? És necessari introduir el silenci a les nostres vides? En aquest article pretenc respondre a aquestes qüestions. Definim què entenem els psicòlegs per silenci. És quelcom més que l’absència de soroll. El silenci és també aturar el soroll intern: els pensaments obsessius (rumiacions) i les preocupacions reiteratives. És obrir un parèntesi psíquic conscient. No parlem del repòs del son sinó d’una aturada mental volguda i conscient. El silenci extern i intern, unit a la consciència, obre una escletxa perquè el nostre “jo” autèntic entri en comunió amb el nostre “jo” intern. S’obre un espai amb un enorme potencial per equilibrar conflictes i afavorir l’autoguarició, per escoltar el nostre batec i assolir un estat d’equilibri i pau interior. Els més espavilats ja haureu advertit que aquesta definició de silenci encaixa amb les bases de la meditació, els beneficis de la qual estan àmpliament documentats.

Explorem l’evidència científica sobre el soroll i el silenci. Així com són nombroses les investigacions que han demostrat que l’excés de soroll és altament perjudicial, no n’hi ha tantes que hagin analitzat si el silenci pot ser-ho.

Fa anys, quan no es vetllava prou sobre l’ètica dels experiments amb humans, es van dur a terme experiments de privació sensorial, és a dir, sotmetre individus a una absència gairebé total d’estímuls durant dies. Es va observar que ràpidament desenvolupaven símptomes psicòtics, amb deliris i al·lucinacions. Va quedar clar que la privació extrema d’estimulació emmalalteix.

Però això significa que el silenci és perjudicial? No. Les investigacions més recents evidencien que, igual que el dejuni controlat pot ser beneficiós per a l’organisme, el silenci controlat ho és per a la ment. Aquí la paraula clau és “controlat”. Trobar estones per exercitar el silenci ha demostrat ser beneficiós per a l’individu en dos nivells:

–Físic: disminució de la pressió arterial i del colesterol, augment de les defenses i de les endorfines, reducció del cortisol.

–Psicològic: augment del benestar, de la creativitat i de la capacitat de concentració; millora de l’autocontrol i de la capacitat adaptativa; més eficiència en la resolució de problemes; més claredat mental, i més autoconeixement, autoconsciència i maduresa espiritual.

Tot plegat es tradueix en una millor qualitat de vida, una major sensació de plenitud i una reducció de les psicopatologies. I si cercar estones de silenci conscient és tan beneficiós, per què costa tant posar-ho en pràctica?

Certament, hi ha persones –i perfils de personalitat– amb una baixa tolerància a la manca d’estímuls. També és cert que la societat actual n’ha agreujat la prevalença. A més, sovint s’ha associat el silenci a quelcom negatiu. Un exemple clar és que, quan castiguem els infants, els “avorrim” en un racó, en silenci.

Sigui com sigui, per a moltes persones el silenci genera una sensació de buit o d’avorriment, que pot traduir-se en incomoditat o neguit... Però el silenci és una habilitat que s’entrena i constitueix el primer pas per aprendre competències més complexes com la visualització, la meditació i l’oració vinculant.

© Segre