En la història acarnissada de la humanitat hi ha exemples de militars sanguinaris que, malgrat tot, també eren partidaris de la bona prosa. Una cosa no treu l’altra: amb una mà es pot prémer el gallet i amb l’altra, redactar poemes. Ves a saber, potser era un militar l’autor anònim del Cantar de mio Cid, que va escriure allò de: “Dios, que buen vasallo si oviesse buen señor.” Sí que ho era del cert el duc de Wellington, que, mentre es passejava dalt del cavall pel costat dels cadàvers de l’exèrcit napoleònic derrotat a Waterloo, va proclamar: “El més semblant a una batalla perduda, el més trist, és una batalla guanyada.” També ho era, és clar, el mateix Napoleó, que entre d’altres frases va deixar aquesta per a la posteritat: “Mai interrompo l’enemic quan està cometent un error.” I el ianqui MacArthur, que va estar molt ocurrent quan va dir: “La dona del general és el general del general.” O un altre ianqui, Patton, sentenciant: “Comparat amb la guerra, qualsevol aspecte de la conducta humana és trivial.” I, és clar, Curchill, que abans que polític va ser militar, i del qual en podem triar una, de frase, entre moltes, que es podria aplicar a l’actual guerra contra l’Iran si no fos perquè el comandant en cap de l’exèrcit que l’ha provocat és incapaç de lligar paraules amb tanta brillantor: “No som al final, ni tan sols som al principi del final, però us puc assegurar que som al final del principi.” Del daddy Trump, en canvi, tot el que en podem recopilar és així de lamentable: “Vull l’ajuda de l’OTAN però en realitat no la necessito per a res”; “Em mereixo el premi Nobel de la pau perquè he posat fi a vuit guerres, però ara ja no m’interessa; “Que quan acabarà la guerra de l’Iran? Doncs quan jo intueixi que s’acabarà; ho notaré en els ossos”; “He aconseguit que els dirigents europeus em vinguessin a petonejar el cul”; “Per combatre la covid recomano colpejar el cos amb una llum tremenda, ultraviolada”; “Si ets ric i poderós les dones es deixen agafar pel c...” Mentre amb una mà prem el gallet ja ens podem imaginar què es grata amb l’altra.

© El Punt Avui