Fins al 1980, el 23-F era el dia que l’àvia feia anys. El del 1981 va viure amb neguit els seus 76 anys perquè de jove havia tingut espòs i germà defensant la República. A l’àvia no li expliquessis res de bons i dolents. No en sabia gaire, de lletra, però un tricorni al Congrés dels Diputats no li evocava res de bo. Un cop sobreposats (ella i nosaltres) a aquella tarda i nit, encara en va celebrar 18 més, de 23-F. Estic segur que mai no es va qüestionar si allò que ens havien venut –l’heroica actuació de Joan Carles I per aturar els armats revoltats– responia a la realitat o era propaganda. Li era igual, si el resultat era viure en pau.

Quaranta-cinc anys després s’han desclassificat documents –dir els documents implicaria que hi són tots i hi ha més que indicis que en falten i en faltaran sempre– i la interpretació que en fa l’oficialitat i la política sistèmica és de blanqueig total del rei Borbó. Res més lluny de la realitat. Com recollia dijous el company David Portabella , algú es creu que és casual que aquell 23-F l’aleshores príncep Felip (i els fills de militars de la base nord-americana de Torrejón) no anessis a l’escola? Per què no s’estira el fil del document confidencial que tindria el Cesid (els espies precursors del CNI) i que registraria l’existència de converses entre membres de la Casa Real i el mateix Joan Carles amb diversos processats pel 23-F perquè en el judici “no lesionessin la Corona”?

Que els colpistes al·leguessin el suport del cap d’estat com a escut abans, durant i després de l’assalt al Congrés, té lògica des de l’interès per la seva legítima defensa. Però vist amb l’ajuda del temps, la literatura publicada i el que s’ha desclassificat, la conclusió amb més sentit comú és que Joan Carles I jugava a dues bandes –si es vol, per pur instint de supervivència– i fins a l’últim moment no es va decantar per aturar la involució. És probable que faci com Alfonso Armada –que es va emportar la veritat al cementiri– i que, mentrestant, el règim del 78 ens vulgui fer combregar amb plantejaments acrítics de la mida d’una pedra de molí o, directament, causi vergonya aliena com Feijóo quan ha reclamat el retorn de l’emèrit, inimputable per cap de les seves malifetes. L’àvia va morir l’any 2000 desconeixent-les totes.

© El Punt Avui