Que els fills es facin grans és, a estones, un plat de digestió pesada. Ara bé, malgrat l’inflor d’estómac i d’ànima que pot provocar, podem acordar que també té avantatges. Ells guanyen independència i nosaltres, espais de llibertat i temps per fer-nos monyos i triar vestit. No és només que es corden sols les sabates, és que fins i tot volen prescindir de la companyia adulta per anar a comprar-les. I sí, hem d’afrontar que ja no ens necessiten tant, i tenir clar que arriben nous desafiaments, alguns més arriscats que caminar per una muntanya amb la pluja a l’esquena, però, quan creixen, tu deixes de patir per si no hi ha forma humana d’arribar a les cinc en punt a la porta de l’escola o per si les salsitxes no estaran a temps. Ells abandonen la infantesa i tu maleeixes els canvis hormonals i la rebel·lia, però quina alegria saber que es moquen amb les seves pròpies mans i que hi ha estones en què pots veure una pel·lícula sencera perquè no els tens penjats de la faldilla. Potser deixem de ser la seva persona favorita, i potser passem de l’amor a l’odi, tots dos, en el temps en què es bufa una dent de lleó, però almenys, quan la discussió s’enquista, desapareixen del mapa en lloc de muntar-te un sidral. Hi ha pèrdua i hi ha guany, i dins l’apartat dels beneficis n’hi ha un que compensa per si sol tres o quatre cops: per fi has de deixar de socialitzar amb mares que són pitjors que un mal de queixal. Perquè sí, arriba un dia en què els teus fills deixen de triar les teves companyies adultes i de condicionar-te la vida social. Perquè que ningú no dubti que, mentre siguin petits, a la seva festa d’aniversari voldran tenir sempre el fill o la filla d’aquella mare ben cretina o del pare més borinot. I, quan no et trien la gent de qui t’envoltes, descobreixes que pots agafar aire fresc i alinear-te més sovint amb qui muntaries un bon sarau o t’apuntaries a classes de tango.

© El Punt Avui