Hi ha un moment a la vida en què una creu tenir el cercle d’amistats tancat i barrat i en què penses que no necessites ningú més i que és ben difícil ampliar-lo, primer perquè no tindràs temps d’acumular amb algú tantes aventures per ancorar la relació, i segon perquè no disposes d’hores materials per compartir alegries i penes amb més gent. Si ja resulta difícil esprémer el temps i trobar espais per a aquells que no vols perdre de vista, imagina si a més amplies la llista dels que has de felicitar l’aniversari. És un moment en què, amb alguns matisos, tenim el capítol de les connexions socials escrit amb tots els punts i totes les comes (parlo d’amistats, no d’amors i desamors), així que fins i tot ens explota el cap quan comprovem com les noves generacions col·loquen l’etiqueta d’amic o amiga al primer que passa per les seves xarxes i intercanvia quatre o cinc missatges. Innocents, tots. Què en deuen saber, analfabets emocionals, dels criteris de selecció? Nosaltres sí que en tenim les coordenades, ara que hem passat la meitat de la nostra existència. I sabem com costa cultivar l’esfera social, amb tanta obligació laboral i familiar. Però quan et penses que tens totes les necessitats cobertes i sobretot disposes de poc temps per embarcar-te en nous descobriments, apareix algú amb qui tot encaixa i amb qui es crea un nou espai de calidesa. I no és amor a primera vista, perquè parlem d’un altre tipus de química, però t’adones que fins i tot en el silenci parleu el mateix idioma. I es produeix una connexió automàtica, inesperada i màgica, com quan aquell poti-poti d’ingredients dona com a resultat un plat de la categoria de llepar-te els dits. De cop, dos camins es troben i avancen en la mateixa direcció. I tant se val saber com ha nascut aquella nova amistat, perquè només necessites la intuïció per saber que és perenne.

© El Punt Avui