A la cua de la fruiteria, una parella que acaba d’estrenar maternitat i paternitat mostren a la dependenta el nadó mentre expliquen que estan ben contents perquè s’han organitzat de tal manera que, fent una quadratura dels permisos laborals, aquella criatura podrà estar un bon grapat de setmanes entre els braços i sota la supervisió de tots dos. Mateix nombre de setmanes per al pare que per a la mare, que coincidiran a casa els primers dies i després faran torns. Quan marxen, el debat entra en ebullició. Guanyen per golejada els vots a favor que la baixa que acompanya el naixement d’un nadó no es limiti als tres mesos i escaig que van tenir, quan van ser mares, les que en aquell moment estan comprant pomes i mandarines, que a més s’ho van fer tot soles perquè els marits, gairebé sortint del quiròfan, ja s’enfundaven el vestit de feina. Però la votació s’esquerda com una cassola de terrissa quan aquell col·loqui improvisat revisa la igualació del dret entre homes i dones. Del “ja tocava” que els homes estiguessin a l’altura de les circumstàncies, a la nova versió de la consigna feminista “Nosaltes parim, nosaltres decidim”, transformada ara en un “Nosaltres parim, nosaltres tranuitem, nosaltres mereixem una baixa més llarga”. Aleshores és quan salta la que té una amiga que ha vist com el seu marit aprofitava el permís laboral per intensificar els seus campionats de pàdel, i una altra que fins aleshores no havia dit ni piu afegeix que, amb tanta campanya a favor de l’alletament matern, la que realment s’empastifa és la mare, així que ja li explicarà algú a ella com es pot comparar el permís per criar que té la mare amb les vacances que s’agafa el pare. I potser sí que en tenen, de raó, quan diuen que hi ha massa homes que tenen la pell gruixuda. Que qui més qui menys té una coneguda que ho ha viscut en primera persona.

© El Punt Avui