Formo part d’una família a qui li encanta celebrar. Muntem un sarau en un tancar i obrir d’ulls. Si comencen les vacances, doncs se celebra. I quan estan a punt d’acabar-se, se celebra tot allò gaudit. Si arrenca el bon temps, celebració a l’acte perquè surt el sol. I si s’anuncia època de tempestes, doncs inventem que cal brindar perquè no patirem sequera. Celebrem cada dia la vida i, en la mort, celebrem el que prèviament hem viscut i ara ens omple el cap d’imatges boniques. Festegem les victòries grans i les petites, i podem arribar a festejar alguna derrota, perquè només des del descobriment del fracàs pren valor el triomf. Celebrem l’amor que sentim per qui ens envolta i l’amor que ens alimenta i que és oxigen, i, si s’escau, també el desamor, perquè sabem que darrere una desfeta s’insinua una nova oportunitat. Celebrem la solteria i l’inici d’una vida en comú, i les portes que s’obren de bat a bat i les que es tanquen, perquè plegats és més senzill trobar l’escletxa per on es filtra la llum. I sí, celebrem sense perdre de vista que hi ha moments que fan mal, que cremen, però el progrés en la pena i en la malaltia també ens roba somriures. Celebrem conservar records macos i haver arraconat els amargs. I que ningú pensi ara que celebrar obliga a muntar un circ de quatre pistes. És, més aviat, una estona plàcida al voltant d’una taula, la truita de patates de la mare i els quatre embotits que hi aportem la resta. És un brindis amb la gent que estimes, és mirar-nos als ulls per preguntar-nos com ens ha anat el dia o com ens va amb la nova cap a la feina. És bufar espelmes i resistir davant l’avi que mai en té prou amb 25 fotos de grup. És transmetre a les noves generacions que la vida s’ha de celebrar i que celebrar és un acte de curació. Així que, mare, ves preparant la truita que avui vindrem tots a felicitar-te.

© El Punt Avui