El clàxon sona amb tanta intensitat que es deu sentir en uns quants quilòmetres a la rodona. Amb aquell potent so ambient de fons, només puc imaginar algú molt indignat dins d’un cotxe. També podria ser algú que s’ha vist sorprès per una emergència i demana auxili, però vull pensar que la humanitat és prou fraternal per acudir al rescat al primer cop de botzina, si fos el cas. Segons avanço en direcció al soroll, m’adono que les places i els carrers són plens d’avis i criatures que es dirigeixen a l’escola. Resten pocs minuts per a les tres de la tarda, així que ràpidament m’atreveixo a apostar tot el que duc a sobre que seria capaç d’endevinar d’on ve aquell piiip que no es dona un descans i que farà que ens explotin els timpans. Quan arribo al punt exacte on sembla que algú ens alerta que el món és a punt d’implosionar, confirmo que les meves sospites anaven en la direcció correcta: un turisme particular vol sortir d’un pàrquing privat però el propietari o propietària d’un cotxe blanc havia decidit, minuts abans, que aquell forat era ideal per deixar plantat el vehicle. Ni tan sols ha considerat que la porta de l’escola està en un carrer perpendicular, així que no tindrà la capacitat de reaccionar a l’instant si algú ha de sortir del pàrquing. Uns minuts més tard, arriba un senyor que es presenta com l’amo del vehicle que destorba. Ajunta els dos palmells a l’alçada del pit, ja uns metres abans, per transmetre que se sent culpable de crear una situació que ha acabat perjudicant qui paga per poder entrar i sortir d’aquell local quan li doni la santa gana. Quan veu que l’home que té l’entrada bloquejada està emprenyat i li retreu la seva barra, s’emprenya i mira cap a un grup de persones que observen l’escena. “Quina poca paciència té la gent”, s’exclama. Ell no sé si té paciència, però de desvergonyiment li’n sobra.

© El Punt Avui