He hagut de fer uns arranjaments a la teulada del pis on visc, així que durant uns dies he estat acompanyada de dos empleats de l’empresa que feia els treballs, un a prop de jubilar-se, l’altre iniciant-se en l’ofici. Amb el més gran havíem coincidit anteriorment, així que ja existia aquella confiança mínima que s’estableix amb una persona que ha visitat el teu habitatge cinc dies consecutius, sobretot si regna la cordialitat i si t’ha descobert sofregint el pollastre o esbroncant les criatures. Per això, durant aquesta segona visita, m’ha sorprès que l’home de més edat se’m dirigís d’entrada recorrent al “vostè”, sobretot perquè mesos abans havíem deixat clar que ens tutejaríem com si fóssim veïns de tota la vida. L’hi faig notar i em respon que sempre comença de zero la relació amb el client, i amb la màxima prudència, perquè de tot hi ha a la vinya del Senyor. Ell mateix s’ha trobat gent que el feia fora de l’habitatge i l’obligava a romandre al carrer, fes sol, nevés o plogués, mentre el propietari sortia a fer alguna comanda –comportament que es va acabar quan l’home va advertir que les estades a la vorera comptarien com a hores treballades en el moment de passar la factura–. Comentant aquesta conversa amb gent del sector de la construcció que acostuma a visitar pisos particulars, la llista d’anècdotes s’ha ampliat: hi ha persones que no perdonen ni uns minuts de retard, ni tan sols quan el treballador es veu sorprès per una caravana a la carretera, i ràpidament truquen al responsable per maleir l’obrer, com també hi ha persones que quan els han demanat si podien fer ús del lavabo els han respost que s’ha de venir pixat de casa, o gent que no paga els treballs realitzats. Coincideixen els que més en saben: el tracte més denigrant l’han trobat als barris adinerats. Per sort, guanya per golejada la gent amable i honrada.

© El Punt Avui