Són les quatre de la tarda, és diumenge, i el millor i més saludable regal que una persona es pot fer a si mateixa és deixar-se caure en un còmode sofà, notar com les parpelles pesen com un sac de totxos i acabar fent una capcinada prou curta per no perdre la noció del temps i prou llarga per llevar-se amb un esperit nou. Si els dies previs han estat de bojos, es necessita poc més que un cert silenci per caure plàcidament en el descans. La manca de bullici és clau, per això qualsevol soroll que distorsioni aquells minuts de calma, amb els quals ni tan sols un miracle t’obsequia la resta de dies de la setmana, et sona a l’orella com si deixessin anar a pocs metres de la teva posició una colla de trabucaires. Els que vivim a les grans ciutats, això sí, tenim clar que les possibilitats que se’ns esberli la becaina són ben elevades. Podem apostar-hi anys de vida perquè tenim un alt percentatge de possibilitats d’encertar-ho. Quan no és un so estrident o un crit que prové de sorpresa d’un mòbil proper, és la música que el veí ha decidit punxar com si estigués a la cabina de l’Ushuaïa. L’altre dia, sense anar més lluny, els instants de plaer se’n van anar en orris quan la música amplificada a través d’uns altaveus, provinent del carrer, va decidir despertar tot un veïnat. L’origen estava situat a prou distància per no poder visualitzar-lo. Enrique Iglesias cantava “Yo quiero estar contigo”; Chayanne, “No sé qué tienen tus ojos, tus labios, tu piel / que nunca se acaba esta luna de miel”, i Shakira, “Conmigo nada es fácil / ya debes saber”. Una estona més tard, quan la festa ja estava en hores baixes, van descobrir que aquell fil musical amenitzava una calçotada popular organitzada per l’Ajuntament d’aquell poble. Si els nostres diners han d’anar a fotre’ns la migdiada, demano que almenys la música guardi una mica de sintonia amb l’acte.

© El Punt Avui