Vaig comprar una bossa de festucs i s’ha d’admetre que estaven així així. És cert que no costaven un ull de la cara, i potser per això hauria d’haver endevinat que corria algun risc. El cas és que tampoc no era qüestió de llençar els diners, així que me’n vaig cruspir fins a l’últim gra. Dies més tard, vaig comprar una altra bossa de pistatxos, en un altre establiment, i vaig pagar dos euros més que la vegada anterior, amb l’esperança que aquest cop serien exquisits. A casa, en tastar-los, vam poder comprovar que valien més la pena, així que vam voler esbrinar d’on provenien. Ràpidament vam descobrir que estan envasats a casa nostra, però no cal tenir molts estudis ni estar arrelat en una família de pagesos per entendre que envasar i produir són dos conceptes ben diferents. Així que vam seguir buscant, vam llegir totes les lletres del dret i del revés, vam recórrer a una lupa d’augment per desxifrar la lletra minúscula, i res de res. Ens vam arribar a plantejar si potser la ciutat o el país d’origen formava part d’un missatge encriptat i feien falta rajos ultraviolats per revelar-lo, o fins i tot que ho tinguéssim davant els ulls però que fóssim incapaços de llegir-lo. Després de deixar-nos una o dos diòptries en la lectura, vam renunciar a saber-ho i ens vam rendir. Des d’aquell dia, però, hem agafat el costum de buscar l’origen dels productes comestibles que entren per la porta de casa. Facin la prova, si no són dels que sempre s’han fixat en el DNI de les coses que compren. Ja els aviso que al·lucinaran per com és de difícil, en massa casos, descobrir aquesta informació. O no hi és, o està mig amagada entre un text que ningú no llegeix, o és tan petita que es necessita un microscopi per descobrir-la. I si l’arriben a veure, podran posar nom a qui aposta pel producte de proximitat i a qui compra a l’altra punta del món però mira de dissimular-ho.

© El Punt Avui