En una botiga gegant de roba i botes de futbol, una mare i un fill d’uns deu anys esperen a ser atesos. Quan el treballador jove els atén i els pregunta què estan buscant, la mare assenyala un parell de models que estan exposats i demana que li portin els números 35 i 36 per emprovar-los a la criatura, que es veu que és més del 35 però ja se sap que, en aquestes edats, s’estiren d’un dia per l’altre. És dissabte, i el nen juga a futbol en no sé quin equip –ja va equipat amb la roba oficial, però no hi distingeixo l’escut– i, segons explica la mare, les botes que compraran les estrenarà un parell d’hores més tard. Aquella dona sap, perquè en deixa constància oral, que seria millor provar-les en un entrenament, no fos cas que li facin mal i li provoquin alguna petita nafra, però necessita detallar que les botes antigues s’han esquerdat i que el nen, que no obre la boca, no té més remei que calçar-se les noves una estona després. Tota la matraca que està donant al pobre venedor, que va assentint amb el cap, és per justificar que necessita que les botes siguin molt còmodes i no donin cap problema al nen perquè aquell dia tenen un partit que necessiten guanyar peti qui peti. Per la manera com ho diu, “necessitem guanyar”, em quedo amb les ganes de preguntar-li si ella és l’entrenadora de l’equip o en forma part, més enllà de ser la mare d’un jugador. També m’he de mossegar la llengua per no recomanar-li que es prengui un parell de til·les i, sobretot, que procuri no traslladar els seus nervis absurds a la criatura, que només s’hauria de preocupar de xalar amb la pilota i amb les bromes i les anècdotes que aflorin entre els companys de grup. La dona marxa amb unes botes a la mà. No sé si van guanyar o van perdre. Si el nen no va fer un bon patit, sempre sota el criteri de la mare, segur que ella almenys en va poder culpar les botes noves.

© El Punt Avui