Terrasses sota les voltes de la plaça del Vi de Girona, just davant l’Ajuntament. | DDG

Amb l’arribada de la primavera, el solet que ens escalfa i una previsió meteorològica que apunta més cap a un estiu avançat que no pas a una arribada de funestes tempestes, les terrasses de la ciutat dels quatre rius fan goig de veure plenes de gent amb una permanent imatge festiva. El sol brilla, és clar, però l’alegria no sempre és compartida per tothom. Els veïns, per exemple, que viuen als pisos situats damunt on hi ha taules parades, però també aquells que estan en un determinat radi d’influència, se senten perjudicats perquè reben en oïdes pròpies els decibels que emeten les converses sovint pujades de to quan no els crits desaforats del personal festiu.

No fa gaire, un lector que sovint envia cartes al DdG posava el dit a la nafra d’aquest problema ciutadà afirmant que les autoritzacions i/o llicències de terrasses no s’apliquen amb criteris iguals ja que «establiments amb condicions pràcticament idèntiques reben decisions oposades, sense explicacions tècniques clares i coherents». El lector i ciutadà conscienciat posava alguns exemples de com l’espai públic, que és, o hauria de ser, de tots, es desvirtua en funció de decisions que poden ser contràries al sentit comú, la qual cosa feia pensar en l’aplicació de criteris arbitraris segons vés a saber quina mena de paràmetres s’estableixen d’acord amb la normativa municipal vigent. L’exemple de les terrasses sota les voltes de la plaça del Vi (sí, just davant mateix de la Casa Consistorial) en són un perfecte exemple de com s’ha vist limitat l’espai públic per afavorir directament els negocis instal·lats en aquella zona mitjançant l’autorització pertinent per a instal·lar-hi taules i cadires. M’avanço a dir que no crec que les llicències siguin il·legals, però em pregunto si l’espai que hi ha entre el mobiliari privat i el pas públic manté els metres necessaris per assegurar una harmoniosa convivència entre clients i passejants. A la fotografia que acompanya aquest article es pot comprovar com el mobiliari dels establiments està arrenglerat i, teòricament, posat correctament, però... ai las!, amb les cadires sense ocupar, la qual cosa dona una sensació desdibuixada de la realitat perquè quan s’omple l’espai (i ara amb el bon temps s’omple molt sovint), els visitants i/o passejants habituals han de decidir si accepten de bon grat passar per la calçada de la plaça o fan empetitir la poca zona disponible, una circumstància que es repeteix durant els dies de pluja quan el vianant busca la protecció dels porxos per a resguardar-se. Poseu les taules plenes de clients, en un dia de pluja i amb la ciutat curulla de visitants, i ja veureu quin goig que fan les voltes centenàries de la plaça!

En els anys de plom de la pandèmia, l’Ajuntament de Girona, crec que amb bon criteri, va donar facilitats per ampliar terrasses a aquells establiments que ja tenien permís i va acceptar també noves demandes, a la vegada que s’estudiava la possibilitat de reduir i/o bonificar els imports de les taxes municipals per aquest concepte per tal de mitigar, ni que fos mínimament, la fuetada de la Covid-19. Ja han passat uns anys i dubto que s’hagi fet una reconsideració de la situació actual de les terrasses a la ciutat, estudiant no només els casos dels abusos per l’apropiació de l’espai comú i/o les molèsties al veïnat, sinó també les possibilitats d’autoritzar-ne de noves en els llocs on la concessió pot ser una ajuda al petit empresari que ho necessita i, a la vegada, fer un servei a la comunitat veïnal.

La pròpia definició del diccionari de l’IEC ens diu que l’arbitrarietat és la presa d’una decisió per pròpia voluntat o caprici i aquest no deixa de ser un criteri raonable si encaixa amb la legalitat, però pot generar dubtes. Per exemple, ara s’han anunciat noves zones verdes als barris de Sant Narcís i l’Eixample amb el noble propòsit «d’ordenar millor l’ús de l’espai públic», però s’ha obviat la reiterada demanda dels veïns del sector de la plaça Sant Pere que veuen com cada dia les poques places són ocupades pels vehicles procedents de Montjuïc. Un altre: per què es multen els vehicles estacionats damunt les voreres excepte els que ho fan davant la Casa de Cultura? Les terrasses en són una evidència, és clar, però n’hi ha més.

Subscriu-te per seguir llegint

© Diari de Girona