Joaquín Urías: “Sense el Primer d’Octubre no hi ha cas Begoña Gómez”

Les amenaces al periodisme i la comunitat dels lectors com a defensa -EDITORIAL PARTAL

Rufián i Oltra omplen el parc de Capçalera i fan una crida a unir les esquerres

La por de Zapatero i la faula de l’arbre enverinat

Ousman Umar: “Tinc mil raons per a odiar, però he decidit de transformar-ho tot en llum”

Aina Clotet: “Si fos l’home qui tingués quinze anys més, no existiria ni el tema ni la pregunta”

T’hem trobat, avi Ramon

Albert Riba: “Al Vaticà són uns delinqüents”

Els metges enfilen la darrera vaga abans de l’estiu, però continuaran pressionant el Departament de Salut

‘La taca d’oli’: temps d’inquietud espiritual, amb Teresa Forcades

L’onada de calor extrema d’Europa deixa rècords històrics de temperatura

Junts proposa un govern progressista amb un altre president mentre ERC i Compromís demanen al PSOE per a què vol seguir governant

Begoña Gómez lliura el passaport als jutjats de Madrid per ordre del jutge Peinado

Actualització: 24.06.2026 - 21:42

Hi va haver un moment, ahir, que ho explicava tot sense necessitat de paraules. Quan Pedro Sánchez va acabar la primera intervenció al congrés espanyol, els diputats socialistes es van alçar a aplaudir-lo, enfervorits. Però es posaven dempeus els seus, i solament els seus. Vaig mirar amb interès cap als escons del costat –els de Junts, els d’Esquerra, els de Compromís, els de Més, els del PNB, els de Bildu– esperant a veure si algú s’afegia al gest, i no s’hi afegia ningú. Solament els ministres de Sumar –que no l’havien aplaudit en cap moment durant la intervenció–, van aplaudir sense esma i amb unes cares que eren un poema. Els qui l’havien fet president, tots aquells que el van fer president, seien immòbils i muts, amb les mans quietes damunt els genolls i una cara........

© VilaWeb