No es va trobar cap cadàver enmig del carrer, ni al costat d’uns contenidors | Mail obert d'Assumpció Maresma

L’estranya presència de la jutgessa espanyola del TEDH en totes les demandes de la carpeta catalana

Xavier Vendrell: “És inadmissible que les forces independentistes hàgim llançat la tovallola”

En el moment de rebentar-ho tot? | EDITORIAL DE VICENT PARTAL

Pànic al PSOE per la doctrina Aldama: per què l’han premiat si no és un alertador?

Emília Bolinches: “Em creia al peu de la lletra tot allò que deien les monges. Com és que era tan beneita?”

La guerra dels clans de Kotor: què hi ha darrere els assassinats de la màfia a Barcelona?

Josep Maria Jové: “Cremem victòries d’una manera brutal”

L’incendi del Conflent obliga a desallotjar deu mil persones i deixa dos ferits crítics

Un incendi forestal a Soneixa obliga a desallotjar els veïns d’Assuévar

Els bombers tenen l’esperança que l’arribada de bones condicions els ajudarà a controlar l’incendi de les Gavarres

El jutge deixa en llibertat l’operari acusat d’haver originat l’incendi de les Gavarres

Els veïns de Vall Repòs tornen a casa després de dos dies desallotjats per l’incendi de les Gavarres

Actualització: 05.07.2026 - 21:44

Diana Morant, ministra socialista a Madrid, ha dit –en la que se suposa que és la primera entrevista com a candidata a la presidència de la Generalitat– que ja decidirà ella quan el País Valencià serà la seua “prioritat exclusiva”. 

La frase ha alçat una bona polseguera, i és comprensible. Però confesse que a mi la polèmica concreta desfermada per les paraules de Morant m’interessa menys que no allò que crec que revela. Perquè, si ens aturem un moment i mirem la discussió amb els ulls d’un observador europeu qualsevol, descobrirem una cosa molt més profunda i interessant que no solament un lapsus de campanya: descobrirem per què el projecte nacional espanyol fracassa una vegada i una altra –i ja fa 218 anys– al nostre país.

Fem la prova. Imaginem un moment que un ministre del govern federal alemany anuncia que es presenta a les eleccions de l’estat de Hessen i que algú li retrau que Hessen encara no és la seua prioritat exclusiva. La polèmica seria incomprensible a Alemanya. Ningú no hi veuria un conflicte de lleialtats perquè, per a un alemany, servir el govern de Berlín i servir el govern de Frankfurt són dues maneres de servir la mateixa cosa. Als Estats Units, els congressistes i els senadors presumeixen sense complexos de posar l’estat davant tot –fins i tot tenen el costum de posar la seua bandera, solitària, a la porta del despatx–, i quan fan això ningú no els acusa de deslleialtat a la unió: al contrari, consideren que fan exactament allò que han de fer. En els estats nació consolidats –és això que vull explicar– la tensió entre la part i el tot no existeix com a tensió nacional. Existeix, si de cas, com a debat administratiu, pressupostari, de carrera política. Però mai com a pregunta sobre la pertinença.

Ací, en canvi, la frase de Morant ha estat llegida immediatament en clau de lleialtat. I aquest és el símptoma interessant. Quan Josep Nadal, de Compromís, respon que “qui decideix és Madrid i sempre decideixen que la seua prioritat és Madrid”, no fa una crítica de gestió: descriu una relació de subordinació entre dos subjectes que tothom, encara que no ho diga, percep........

© VilaWeb