Creat: 12.04.2026 | 05:37

Actualitzat: 12.04.2026 | 05:37

Per celebrar els 68, una curiosa associació d’idees amb el maig del 68 ens porta onze dies a París, que per més poc temps ja no em compensa embotir-me en un avió. Quan en faci 69, la referència mental on m’incitarà a viatjar? “J’aime Paris au mois de mai”, cantava Aznavour. Però la capital francesa feia enguany prou goig a finals de març, amb els castanyers de la place des Vosges a punt ja de florir, i a fe que es deixava estimar per molts forasters. Autèntiques riuades a tot arreu: el nou turisme de masses. La falta de previsió ens va impedir de trobar entrades per la Sainte Chapelle, la Conciergerie o pel museu d’Orsay (el del Louvre el podríem recórrer només en horari especial vespertí). Sort que ja coneixíem aquests llocs de visites anteriors. Així que ens vam conformar amb pinacoteques i monuments secundaris o allunyats, si bé d’un gran interès, com la catedral de Saint Denis, als afores, on reposen els reis de França, excepte aquell Henri IV que per arribar al tron es va haver de convertir al catolicisme després de pronunciar la cèlebre excusa: “Paris vaut bien une misse.” Llargues cues davant de Notre-Dame, als accessos a la place du Tertre a Montmartre i per seure a l’escalinata panoràmica del Sacré Coeur, per prendre cafè a l’estil Sartre o Beauvoir al Deux Magots i al Flore, per dinar com Scott Fitzgerald o Capote al Select de Montparnasse i a la Brasserie Lipp, per embarcar en bateau-mouche pel Sena, per remenar llibres a la Shakespeare & Company, per entaular-se al bar Hemingway de l’hotel Ritz, per aconseguir una cadira de ferro als jardins de Luxemburg, ja no dic res d’enfilar-se a la torre Eiffel: amb vint anys hi vaig pujar a peu, ara descartat d’entrada pel vertigen. Malgrat tot, París sempre val la pena. La ciutat de l’amor i la poesia. Si fins els avisos del metro semblen escrits per Baudelaire “Le trafic est perturbé vers Mairie d’Aubervilliers.” Sopem a La Maison de Verlaine, antiga pensió modesta on va morir el poeta simbolista en 1896 i hi posava Hemingway entre 1921 i 1925. L’amo del restaurant, un septuagenari de cabellera blanca amb pinta de bohemi sospito que bastant ebri, quan marxem li regala a la Lluïsa com a souvenir dues targetes artístiques del local. Una per a ella, li diu, “l’autre pour votre papa”, assenyalant cap a mi. La putain que el va...! Confirmat: l’home anava borratxo perdut.

© Segre