Creat: 14.04.2026 | 05:36

Actualitzat: 14.04.2026 | 05:36

Mai he volgut ser astronauta. Ni quan era nena. De fet, tinc el record de sentir de petita altres nens dir que ho deien i jo, que devia ser molt poruga, pensar que era impossible que se’n volguessin anar tan lluny amb un coet sense pares ni mestres ni ningú conegut. Els meus interessos sempre han estat, en el sentit literal, més mundans. Però som en un moment en què el món em fa una mica de mandra. Massa, massa guerra. Massa patiment. Massa patiment absurd. Ja no l’entenc, el món. Potser és perquè un dia t’aixeques i un home poderós diu que destruirà una civilització sencera. I ho diu i ningú sap què respondre-li. Afortunadament no ho ha fet. Creuem els dits que no ho compleixi. I a aquest home l’han votat pares de família que duen els seus fills a escola i els estimen, persones que s’aixequen, van a treballar i tracten amb amabilitat els seus companys. Això em fa basarda. Aquests dies en què quatre astronautes han anat a veure el costat de la lluna que no veiem, tot i que en realitat ja el tenim més que vist en fotografies, he començat a mirar el cel amb més il·lusió que la terra. Ara l’espai exterior no em sembla tan hostil, comparat amb algunes bandes del nostre propi planeta.Fins fa una setmana no sabíem qui eren, però han aconseguit una fita per la humanitat, mai abans ningú s’havia allunyat tant de la Terra, i els hem conegut convertits en herois. L’única dona de la nau, la Christina Koch, ha explicat el significat de formar part d’una tripulació, la unió de remar tots a una, tenir cura els uns dels altres per sobreviure i aconseguir el propòsit comú. Diu que des de l’espai la Terra es veu com un petit “bot salvavides” enmig de la foscor i que la humanitat en seria la tripulació. De fet, aquest és un dels principis rectors a la investigació espacial, la humanitat és només una. Els astronautes estan obligats a ajudar-se, vinguin d’on vinguin, i l’exploració ha de ser sempre pacífica i beneficiar tothom. Deu ser l’espai, l’únic lloc on ara mateix això passa. Ben mirat, no té massa sentit que, podent aplicar-ho cada dia, ens dediquem a matar-nos i ho reservem per a quan sortim del planeta. Segurament no serviria de res, però potser la tripulació de l’Artemis, que està convidada al despatx oval de la Casa Blanca, li podria explicar tot això al seu inquilí.

© Segre