Creat: 28.03.2026 | 05:39

Actualitzat: 28.03.2026 | 05:39

El dissabte 14 de març de 2026 vaig tenir l’honor de viure la 75a Nit de les Lletres Catalanes des de dins com a lliuradora del 1r Premi Vinyeta Ficomic (aprofito l’avinentesa per felicitar la Berta Cusó, autora de La conca dels àngels, publicada per Pagès Editors. Llegiu-la i gaudiu-la. De res).

Tothom qui tenia algun paper a aquella gala estava convocat a quarts de set de la tarda. Jo vaig arribar justa i una mica xopa. Tot i el paraigua, la pluja insistent i els bassals nombrosos em van mullar la part baixa dels pantalons. Malgrat la incomoditat de l’aigua, la panoràmica de Barcelona sota la pluja, des del Museu Nacional de Catalunya, em va fer sentir que és una de les ciutats més boniques que mai he vist. Passat el control de seguretat, em van portar directament a maquillatge, on em vaig trobar el poeta Josep Pedrals berenant un entrepà de fuet. Com sempre, un gust l’intercanvi de paraules amb ell.

Allí a la vora també vaig coincidir amb la Pilarín Bayés i la Roser Capdevila. Anaven acompanyades per l’Helena, una de les tres bessones. Vaig seure una estoneta amb elles. Ja les coneixia d’altres ocasions i sempre que he parlat amb elles em pregunto què deuen esmorzar aquestes dones. D’una energia desbordant i d’un bon humor ara poc comú, no fan sinó desprendre professionalitat i amabilitat. Pocs minuts després, vaig haver d’anar entre bambolines per assajar la pujada a l’escenari i ja les vaig perdre de vista. M’hagués agradat allargar l’estona compartida amb elles.

La Sala Oval del MNAC es va anar omplint de gent de lletres i també de polítics. De fet, teníem asseguts a la fila del nostre darrere tots els presidents, des del Jordi Pujol fins al Salvador Illa. Mai els havia vist tots junts.

Va arrencar la cerimònia, es van anar succeint els premis, les cançons i els parlaments. Quan va arribar l’hora del Premi Folch i Torres, la Pilarín i la Roser, com a lliuradores, van caminar cap a l’escenari. I es va fer la màgia. Sense haver-ho previst, tots els assistents ens vam aixecar de la cadira i vam oferir-los un aplaudiment a l’uníson que va durar els quaranta metres de recorregut. La Pilarín no feia res més que repetir “que amables són”. Curiós que en un acte en què tot estava regit pel protocol, el gran moment de la nit sorgís del marge i de l’espontaneïtat. Aquestes dones i les il·lustracions han fet més pel país que qualsevol política cultural. Pell de gallina.

© Segre