Creat: 04.04.2026 | 05:38

Actualitzat: 04.04.2026 | 05:38

Segurament l’hauria mencionat mesos enrere, però aprofitant que estem en dies de Setmana Santa i tenint la fe pels núvols, avui opinaré sobre una de les últimes pel·lícules que he vist. Los domingos és, cinematogràficament parlant i al marge del que promou la trama, una gran obra mestra. Feia molt de temps que no veia una pel·lícula espanyola tan bona. El guió, els actors, la música, la fotografia...

La pel·lícula tracta sobre el discerniment d’una noia de disset anys que rep la crida per entrar en un convent de monges de clausura. La protagonista ha de superar, en el moment actual, tot un mar d’obstacles si vol tirar endavant la seva vocació. El que més m’ha impressionat és el gran retrat que es fa de com n’és de difícil abraçar-te a la fe i tirar endavant la vocació de ser religiós en una societat en què gairebé ningú t’entén. I molt menys dins la teva pròpia família.

La directora, Alauda Ruiz de Azúa, ens fa revisar com entenem certs conceptes. Tant els de la nostra societat com els de nosaltres mateixos. Amb el tema de la fe com a teló de fons, vol explorar els drames i conflictes familiars que ens defineixen; per mostrar-nos les nostres contradiccions, les nostres pors, la nostra manca de comprensió i empatia en moltes ocasions. Que en l’Espanya actual s’hagi filmat una pel·lícula que encarna uns valors modèlics, amb uns personatges tan realistes, tan comuns, crec que té un valor immens. Ningú anima la jove a fer el pas per ser monja. És només la fe, la vocació. És sorprenent com en el final se’ns deixa meditant durant molt, molt de temps. Perquè no ens donen totes les respostes. Els personatges ens ofereixen la seva veritat i ens deixen a nosaltres amb la necessitat de triar, de pensar, de sentir allò que vindrà. És impecable! Avui en dia és difícil trobar una pel·lícula que sigui tan honesta i que no intenti manipular l’espectador; que li permeti plantejar-se els mateixos dubtes que els personatges, sense haver de triar cap bàndol. No s’escull entre fe o agnosticisme, sinó que mostra les possibilitats i ens deixa triar a nosaltres, deixant clar que allò que ens defineix és més profund i, de vegades, injust. És una de les millors pel·lícules actuals i una cinta que no hem d’oblidar durant els pròxims anys. En definitiva, és fascinant de principi a fi.

© Segre