Creat: 17.04.2026 | 05:38

Actualitzat: 17.04.2026 | 05:38

Ha estat una de les estrenes que s’han fet pregar més –de més de quatre anys, marcat per vagues, reescriptures, agendes cada vegada més difícils de coordinar i diverses pèrdues a l’equip– i la seua arribada ha dividit l’opinió tant de públic com de crítica. No és estrany, ja que la tercera temporada d’Euphoria (2019) arranca amb un salt temporal de cinc anys i treu els seus personatges de l’ecosistema de l’institut per instal·lar-los en una joventut adulta molt més aspra, desorientada i perillosa. Sam Levinson (The Idol, Malcolm & Marie) amplia el tauler de joc amb una clara declaració d’intencions: parlar menys de l’adolescència com a incendi immediat i més del que queda quan l’esmentat incendi s’apaga: culpa, fe, redempció, autodestrucció i una recerca de sentit que ja no es pot ocultar darrere del maquillatge, la festa o l’histrionisme sentimental. Però el desplaçament també ha escatxigat el seu ritme i escala moral. Rue (Zendaya) continua ocupant el centre emocional del relat, encara que aquesta vegada no com a emblema del caos juvenil sinó com una dona jove obligada a conviure amb les conseqüències de tot el que s’ha relatat en les anteriors entregues. Al seu voltant, Jules (Hunter Schafer), Nate (Jacob Elordi), Cassie (Sydney Sweeney), Maddy (Alexa Demie) i Lexi (Maude Apatow) són empesos cap a una existència de fragilitat i contradicció, amb menys innocència i més desgast. Una fugida cap endavant en tota regla que, malgrat que prefereix no mirar gaire enrere, manté la seua potència visual i una química entre el repartiment digna d’elogi. Tanmateix, en el moment d’escriure aquestes línies la recepció de l’audiència se situa en un 44% a Rotten Tomatoes i 56 a Metacritic, puntuacions molt pobres en relació amb les altes expectatives generades. Això és a causa, principalment, de la pèrdua d’impuls dels capítols a mesura que avança el xou i una narració discontínua, amb un món més obert en detriment de la profunditat i la intimitat dels personatges. En segon lloc, el to se sent tan sòrdid que arriba a resultar esgotador: encara que l’objectiu de provocació continua latent, no sempre queda clara la seua finalitat –si és que la té–. Des d’una perspectiva global, s’han fet malbé tant la ferocitat emocional com aquell estrany equilibri entre sordidesa, humor i vulnerabilitat que van encimbellar les dos anteriors i punxants parts.

© Segre