Creat: 08.04.2026 | 08:30

Actualitzat: 09.04.2026 | 09:32

El veig des del vidre de la porta de l’aula. Ni tan sols això li acaba de sortir com vol: ell bé que vol amagar-se al passadís mentre prem amb força la carpeta contra el pit, però el cabell negre, brillant i embullat el delata.

Surto al passadís, com qui no vol la cosa i dic a la canalla: seguiu treballant. Li deixo anar un bon dia, que vol ser afectuós, i ell segueix allí, capcot, amb la carpeta contra el pit.

Fa que sí amb el cap.

S’hi nega amb energia.

Miro dins l’aula, n’hi ha dos que s’han aixecat. Entro i els dic que seguin. Quan torna la calma, surto de nou al passadís.

–Potser pots seure al costat de la Mariona.

Noto que comença a cedir. Miro insistentment cap a l’aula. La Mariona treballa amb calma. El Sergi s’ha tornat a aixecar.

A poc a poc i arrossegant els peus, entra i seu al costat de la seva companya preferida. Canvio l’Ona de lloc amb un eh que no et sap greu?

La classe s’ha esverat una mica. Obre el quadern i li explico breument la feina, mentre intento que la resta dels alumnes segueixin treballant. Puc seure un moment a la taula a corregir els exercicis d’escriptura creativa que em van presentant: vaig ratllant algun connector mal posat, els accents tancats que van oberts, i és aleshores que la Salma m’avisa:

Aixeco el cap de la correcció. Ell s’ha separat de la taula i mira fixament els companys. Ja saben què està a punt de passar i em miren, angoixats. Els dic que s’aixequin, facin una fila ordenada i que surtin amb calma de la classe. Ells fan el que els demano, en silenci. Mentrestant, truco pel telèfon intern la Paula, vetlladora, i també a la sala de mestres. La Maria ve amb pressa i s’endú la canalla, mentre la vetlladora i jo ens quedem soles a l’aula amb el nostre alumne. L’última vegada va fer caure dues cadires.

La Paula seu al seu costat. Amb fermesa i dolçor a la vegada el convida a mirar-la. Ell sembla enutjat i mira un punt indefinit, amb insistència. Passen els minuts, la tensió continua. Però la calidesa i confiança van desfent la por i, al final, les mirades es troben.

Aleshores goso acostar-m’hi.

Els músculs se li van destensant i a poc a poc torna en si. El riu no ha sortit de mare i el cabal s’ha mantingut dins els marges.

–Continuem la tasca? –li dic. Em fa que sí amb el cap i no em mira.

Acosta la cadira a la taula, agafa el llapis i ratlla quatre paraules al quadern que havia quedat obert. La Paula es queda al seu costat.

Respiro i sec al tamboret, mentre la resta dels estudiants tornen a ocupar el seu lloc a l’aula.

© Segre