Creat: 06.04.2026 | 05:35

Actualitzat: 06.04.2026 | 05:35

La salut mental hauria de ser un pilar essencial de qualsevol societat que es vulgui justa, moderna i protectora del seu futur. No és un privilegi, ni un recurs opcional: és un dret fonamental. Tanmateix, a Catalunya aquest dret sovint queda en suspens, especialment per als joves, que viuen en un entorn accelerat, exigent i emocionalment fràgil. El sistema sanitari, tot i els esforços dels professionals, no està responent amb la rapidesa ni la intensitat que la situació exigeix. La magnitud del problema és innegable. Les dades del Departament de Salut mostren un increment sostingut de consultes relacionades amb ansietat, depressió i altres trastorns entre adolescents i joves. Els serveis d’urgències pediàtriques han vist créixer els casos de malestar emocional greu, i els centres de salut mental infantil i juvenil acumulen llistes d’espera que, en alguns territoris, superen els dos o tres mesos. En una etapa vital en què cada setmana pot marcar una diferència enorme, aquesta demora és insostenible. Aquesta manca de resposta no és fruit de desinterès, sinó d’un dèficit estructural: no hi ha prou professionals. Catalunya continua lluny de les ràtios recomanades per organismes internacionals, i això es tradueix en menys temps per pacient, menys seguiment i menys capacitat per intervenir abans que el malestar es converteixi en crisi. Els psicòlegs i psiquiatres del sistema públic treballen al límit, però no poden suplir amb voluntat el que requereix inversió, planificació i voluntat política. Mentrestant, les famílies es troben atrapades en un laberint. Saben que els seus fills necessiten ajuda, però topen amb un sistema que no arriba a temps. Un exemple real –i malauradament habitual– és el d’una mare que, després de detectar un canvi sobtat en l’estat emocional de la seva filla de quinze anys, va demanar una visita urgent. La resposta va ser una cita programada per dos mesos més tard. Dos mesos en què la família va viure amb angoixa, buscant recursos privats que no podien assumir econòmicament. Aquest cas no és excepcional; és un reflex d’un sistema que, tot i tenir professionals excel·lents, no té prou mans per sostenir la demanda. I no només els joves pateixen aquesta manca de recursos. La població gran, cada vegada més nombrosa, també experimenta un augment de problemes de salut mental vinculats a la solitud, la dependència o el dol. Dos col·lectius vulnerables que reclamen atenció urgent, però que sovint competeixen pels mateixos recursos escassos. Davant d’aquesta realitat, cal una resposta valenta i immediata. Contractar més professionals no és una recomanació: és una necessitat crítica. Reduir els temps d’espera no és un objectiu a llarg termini: és una obligació moral. La salut mental ha de convertir-se en un eix vertebrador de les polítiques públiques, amb una mirada integral que combini prevenció, detecció precoç, atenció continuada i suport comunitari. La medicació, tot i ser útil en molts casos, no pot ser la resposta principal ni única. El patiment emocional requereix escolta, acompanyament i espais segurs on poder expressar-se. Requereix professionals que tinguin temps per atendre, no només per diagnosticar. Requereix una atenció humanitzada que entengui que darrere de cada símptoma hi ha una història, un context i una persona que necessita ser vista. Catalunya no pot permetre’s continuar ajornant aquesta urgència. Cada jove que espera, cada família que es desespera, cada persona gran que se sent sola és un recordatori que el sistema ha de canviar. La salut mental és un dret, i un país que vol cuidar el seu futur no pot deixar-lo en mans de l’atzar ni de la paciència infinita de les famílies. És hora d’actuar amb la determinació que la realitat exigeix. Perquè el temps, en salut mental, no és només un recurs: és una oportunitat de vida.

© Segre