Creat: 17.08.2026 | 05:33

Actualitzat: 17.08.2026 | 05:33

Tots tenim un agost en què una inesperada tempesta —­el plor de no se sap quins déus— va empal·lidir l’or de l’estiu. Aquell dia ens va deixar la persona que estimàvem com un volcà estima el centre de la terra. El cos va esdevenir gel —cuerpo de roca y alma de vidriera— i ens vam proposar convertir la vida en una elegia lluminosa a través d’un lentíssim aprenentatge de la subtilesa. Ens hi va ajudar l’autoironia, que només funciona si ens fa mal de veritat. És eficaç perquè ho és la distància.........

© Segre