Creat: 04.04.2026 | 05:38

Actualitzat: 04.04.2026 | 05:38

Parlar de Lleida és parlar també del poble gitano. D’una presència arrelada, sovint invisibilitzada, però imprescindible per entendre la nostra ciutat. I és també parlar d’una història més àmplia: la del poble gitano a Europa i a la Península. Des del segle XV, amb documents com el salconduit de 1415 que permetia el pas de grups gitanos pel territori, la presència del poble rom és constant als Països Catalans. A Lleida, ciutat de pas i centre econòmic molt rellevant per l’època, aquesta presència esdevé aviat establiment. Comunitats vinculades al tracte de bestiar, a les fires i al comerç ambulant s’integren progressivament en el territori, compartint llengua i espai amb la població local.

Però aquesta és també una història de resistència. El poble gitano va patir persecucions sistemàtiques des de ben aviat. Una de les més greus va ser la Gran Batuda del 1749, impulsada pel marquès de l’Ensenada, amb l’objectiu explícit de desarticular-lo: famílies separades, milers de persones empresonades. Aquest episodi connecta amb una memòria encara massa desconeguda: la de l’Holocaust gitano, el Samudaripen. No hi ha democràcia plena sense memòria. I la memòria és també una responsabilitat institucional.

Malgrat tot, a Lleida es dona un fet singular: una convivència i un mestissatge cultural intens. Entre finals del segle XIX i la Guerra Civil, el caló impregna el parlar popular i la música esdevé espai compartit. El garrotín –flamenc cantat en català– es consolida com una expressió pròpia, nascuda del carrer, de les tavernes i dels barris. No és folklore: és cultura viva.

Aquesta aportació té noms i cognoms. Si hi ha un cognom que sintetitza aquesta empremta és Pubill, i si hi ha una figura imprescindible és Enric Pubill, lo Parrano. Però darrere seu hi ha tota una genealogia: el Parrano Vell, l’oncle Faraon, Joanet Terrines. I al seu voltant, tota una constel·lació de referents com: la família Salazar, el Mestre Tonet, Marquès de Pota, Beethoven, la Violeta, lo Quirra o els Chavos.

Aquesta herència no s’ha trencat, s’ha transmès. Cal reconèixer la tasca de Patrícia Rubio –neta de lo Parrano–, que manté viu el garrotín i el porta a noves generacions, juntament amb moltes altres famílies gitanes que han sostingut una manera de viure i de compartir ciutat.

Però el poble gitano no només ha preservat música. També ha preservat llengua, memòria i identitat. En aquest sentit, la feina d’Eugeni Casanova, un dels grans estudiosos de la llengua i del poble gitano, en el seu llibre Els gitanos catalans de França ens dona la clau per entendre com comunitats gitanes han mantingut el català i les seves tradicions al llarg del temps, fins i tot fora del país. És la prova que aquesta cultura no és externa: és profundament nostra.

A Lleida, aquesta relació s’ha traduït també en reconeixement institucional. La ciutat ha dedicat carrers a artistes gitanos com lo Parrano o el Mestre Tonet. I ha sabut revisar el seu passat: la retirada del carrer del marquès de l’Ensenada, impulsada per la Plataforma 8 d’Abril amb el suport d’ERC, és un acte de dignitat i coherència democràtica. Però no n’hi ha prou amb gestos simbòlics: cal avançar en polítiques valentes que garanteixin igualtat real i reconeixement efectiu.

Des del 1971, el poble gitano té bandera, himne i un dia internacional, el 8 d’abril. Però més enllà de les commemoracions, el que ens interpel·la any rere any és com convivim i què reconeixem. Perquè durant massa temps hem tingut poca consciència tant de les atrocitats que s’han comès contra el poble gitano com de la riquesa cultural, lingüística, social i de convivència.

Avui, el repte és clar: passar de la tolerància al reconeixement. De la mirada assistencialista a una mirada de drets. Lleida ha de ser una ciutat que no només integri, sinó que reconegui plenament el poble gitano com a part indestriable de la seva identitat.

Perquè acabant amb un garrotín en sintonia d’una ciutat entre paios i gitanos, com diria Pep Tort:

“Al carrer Major ressona,una veu que no fa distinció,paios i gitanos canten,amb el cor i amb la raó.

Que duri, que duri sempre,aquest lligam tan sincer,a la nostra terra noble,ningú hi sobra, som-hi bé.

Al garrotín, garrotan,a la vera vera de Sant Joan.”

Perquè sense el poble gitano, Lleida no s’explica. I sense memòria, no hi ha justícia.

© Segre