Creat: 30.03.2026 | 05:37

Actualitzat: 30.03.2026 | 05:37

La nit del dijous 27 de març ens deixava, als 80 anys, Antoni Boleda i Ribalta: escultor i professor durant 30 anys de l’Escola d’Arts i Oficis de Tàrrega (avui Escola d’Art i Superior de Disseny Ondara).

De petit ja s’inclinà a manifestar-se plàsticament i de jove estudià i treballà amb escultors com Joan Rebull, Enric Monjo o Ferran Bernard. L’any 1973 s’incorporà com a professor de modelat a l’Escola d’Arts i Oficis Ciutat de Balaguer (Escola Llotja de Barcelona) i el 1975 a l’Escola d’Arts i Oficis de Tàrrega, on anys més tard fundaria l’especialitat d’Escultura que tants bons alumnes primer, i artistes després, ha generat. Durant quatre anys fou també director de la mateixa escola.

L’obra de l’Antoni la podem trobar en obra pública com l’Homenatge a Lluís Companys (1979), primera escultura dedicada al president de la Generalitat natural del poble del Tarròs, el monumental relleu dedicat a Alfons Costafreda (Tàrrega), la Mare de Déu de l’església d’Agramunt, etc.

L’any 2016, l’Institut d’Estudis Ilerdencs li va dedicar una exposició retrospectiva que duia com a títol L’ànima del silenci, que recollia part de la seva trajectòria: de la figuració a l’abstracció, les simplificacions i deformacions, el minimalisme, els dibuixos, l’obra pública, l’escultura pedagògica i l’escultura funcional.

La primera vegada que vaig veure l’Antoni jo tenia 24 anys, m’acabava d’incorporar a l’Escola d’Arts Ondara de Tàrrega com a professor d’escultura i tenia devant tota una institució en molts àmbits: la de ser un gran escultor i la de ser un referent en l’escola, ja que, a part de ser-ne director durant uns anys, va crear l’especialitat d’escultura.

Quan vaig veure’l modelar vaig ser conscient que aquella persona d’ulls afables i sensibles tenia un talent excepcional: estirava el fang i li donava forma com aquell que es pentina de bon matí: amb naturalitat, seguretat, ritme, intuïció, clarividència… Atacava i menjava la pedra o la fusta de la mateixa manera, i esbossava projectes com si estigués parlant-te (de fet ho estava fent…); tenia el poder d’aquella saviesa corporal que poques persones tenen. Connectava el món sensible amb altres paraules que no tenien lletres… Ho feia amb poesia.

Però potser una de les coses que em quedo de l’Antoni és la seva humanitat, humilitat, senzillesa, amistat i estima. Te’l trobaves a l’escola molt abans de començar la jornada: esporgant els arbres de devant dels tallers, construint suports perquè els alumnes poguessin picar millor la pedra, creant eines de modelar per a alumnes i companys, anant a buscar una pedra adient per a l’escultura que qualsevol volgués crear o dissenyant models escultòrics estructurats i simplificats perquè s’entenguessin millor parts de l’anatomia a treballar en el curs… I sempre ho feia amb un somriure, com aquell qui no vol la cosa, sense donar ni donar-se importància. Amb els seus silencis que ho explicaven tot.

Com a professor va ser un referent per a centenars d’alumnes que van passar per l’escola. Quan parles de l’Antoni amb ells tothom elogia, admira, agraeix i estima el seu mestratge. Va crear, mai millor dit, Escola! Va deixar una petjada profunda i arrelada.

Aquests dies hem perdut un gran escultor que penso, i reivindico des d’aquest escrit, que cal posar de relleu i donar-li la importància, protagonisme i rellevància que es mereix (la ciutat de Tàrrega, per exemple, té enterrada la meitat d’una escultura seva a la manera de mona de Pasqua des de fa anys). Ens queda un llegat molt abundant que cal adquirir, catalogar i posar en el lloc que li correspon.

L’Antoni Boleda ha sabut absorbir i incorporar en la seva obra tant formes físiques com mentals, provocant-nos el tacte en els ulls i la mirada en la pell.

Els que hem tingut el privilegi de conèixer-lo hem creixut. I també hem après que les grans persones són aquelles que ens parlen amb la mirada, amb els silencis, sense fer soroll, sense donar-se importància, però que quan marxen ens sacsegen, ens remouen…

Gràcies per molt, Antoni!

© Segre