Creat: 20.03.2026 | 05:37

Actualitzat: 20.03.2026 | 05:37

Estem tots encara recuperant-nos de la lliçó de carisma que Joan Laporta ha impartit durant els dies que ha durat la campanya per les eleccions a la presidència de can Barça. També s’ha de dir que no era difícil agradar tenint en compte la toia a la qual s’ha enfrontat, aquell senyor flonjo i insuls com un flam sense ou que segur que dona la mà tova. Les imatges del president sandunguero ballant amb els ulls clucs, fent morritos, arquejant l’esquena enrere i movent el cos d’esquerra a dreta, són la viva imatge del triomf. La victòria de Laporta s’ha d’interpretar en un context polític i, fins i tot, sociològic molt concret en relació amb Catalunya, un país en què una bona part de la ciutadania se sent derrotada després del procés. No perdem de vista que el Barça ha estat sempre un element de resistència, i malgrat que alguns s’escarrassin estèrilment en allò de no barrejar política i esport, la mescla hi és i hi serà. El Futbol Club Barcelona du al moll de l’os l’enaltiment de la catalanitat, i només cal recordar la proclama “Visca el Barça i visca Catalunya!”. En un moment en què els que s’identifiquen amb aquest paradigma identitari estan moixos i en hores baixes, immersos en el fang de la derrota i dominats per una iracúndia salpebrada de frustració i decepció, quan surt algú com Laporta fent botifarres o ballant com el teu pare a la boda de la cosina, algú que és com tu, que pensa com tu, que és independentista com tu i que està al capdavant de la principal institució social i esportiva del país, només pot generar que simpaties. Qualsevol via alternativa que vulgui lluitar contra això ho tindrà molt difícil, perquè quan mig país està políticament abraçat a la malenconia i baldant-se en uns gronxadors envoltats de merda, Laporta representa la perseverança i és aquell gra al cul dels madridistes als quals desafia amb una pancarta gegant penjada al mig de la capital de l’imperi. En Jan és una esperança que toca poder, un petit oasi en un desert de negativitat i no futur que rega a torrentades amb la seva ballaruga i sortides de to. Mirin si la cosa està fotuda, que Laporta porta a la festa el seu excunyat franquista i aquí no passa res, perquè només podem donar-li les gràcies per esdevenir la llum al final del túnel en què algú va abandonar-nos l’octubre del 2017.

© Segre