Els darrers mesos hem vist pagesos i mestres manifestar-se per denunciar, entre d’altres reivindicacions, la creixent burocratització de la seva activitat. Una realitat que cada vegada és més present en altres professions i en la vida quotidiana.

Les entitats socials i del tercer sector, com el CAE, tampoc ens n’escapem, d’aquesta realitat. Les formalitats, les gestions i els tràmits han crescut de manera exponencial els últims anys: complexos processos de licitació pública; sol·licituds, gestió i justificacions de subvencions; verificacions, al·legacions, revocacions; protecció de dades, certificats negatius de delictes sexuals, polítiques i protocols d’igualtat i no discriminació, codis ètics i de bon govern, transparència, rendició de comptes, auditories, balanços, drets d’imatge, webs i aplicacions de gestió i control,... Una llista que sembla no tenir fi.

Segur que moltes d’aquestes exigències responen a la voluntat de garantir drets i assegurar bones pràctiques. Però la suma constant d’obligacions acaba generant una desconfiança estructural. D’entrada, l’administració o el sistema legal desconfien i t’obliguen a demostrar reiteradament que es compleix amb tot. Si ho aconsegueixes, estàs salvat. I amb aquest objectiu acabem destinant hores i hores a fer tasques reproductives que no aporten cap valor a les activitats, projectes o serveis. Aquesta burocratització només ens condueix al bloqueig i al col·lapse de la nostra activitat i a la seva no sostenibilitat econòmica. En l’àmbit formatiu, per exemple, en lloc de centrar-nos de ple en la qualitat pedagògica, la innovació o l’impacte educatiu, hem de destinar hores, recursos i esforços a acreditar requisits, recopilar evidències, documentar assistències amb sistemes cada cop més complicats o verificar que cada element comunicatiu compleix estrictament amb normatives formals. Aquesta dinàmica no només tensiona els equips, sinó que posa en risc la sostenibilitat de projectes. Quan la burocràcia esdevé un fi en si mateixa, desplaça allò que realment importa: l’atenció a les persones. Les entitats socials i del tercer sector hem demostrat, de manera sostinguda, voluntat de servei públic i compromís amb la qualitat i la responsabilitat social. Mereixem avançar cap a un model basat en la confiança, amb mecanismes de control més proporcionats i intel·ligents, o la nostra existència i les nostres activitats estan amenaçades.

Crec que també hauríem de fer sentir la nostra veu, com altres sectors. Però qualsevol escenari de mobilització comporta tensions en la prestació de serveis essencials: en el nostre cas, deixar d’acompanyar, ni que sigui temporalment, infants, joves, persones grans o col·lectius vulnerables. I aquest és un cost que, com a societat, no ens podem permetre.

© Regió7