El 1994 vaig viure de prop el primer Mundial de futbol que es va celebrar als Estats Units. Vaig veure tres partits en directe: un Espanya-Bolívia (3-1), un Espanya-Suïssa (3-0) i la semifinal Itàlia-Bulgària (2-1). La decisió de portar el Mundial als EUA va generar inicialment molt escepticisme. El futbol masculí -el femení es jugava molt més- continuava sent un esport minoritari malgrat els esforços que s’havien fet (¿recordeu el Cosmos on van jugar Pelé, Beckenbauer i Neeskens?). Allà manaven el futbol americà, el beisbol, l’hoquei sobre gel i el bàsquet.

En aquell Mundial, les entrades eren assequibles per a totes les butxaques. L’èxit d’assistència va ser rotund: el 96% de la capacitat ocupada, amb 69.000 persones de mitjana en 52 partits. Recordo un gran ambient, molt familiar, i un fenomen ben curiós. Molts espectadors s’estaven aixecant contínuament durant el partit per buscar menjar i beguda. Acostumats als seus esports, plens d’interrupcions, no aguantaven estar 45 minuts atents al joc.

Va ser un Mundial exitós. Els Estats Units vivien un fort desenvolupament econòmic sota la presidència de Bill Clinton. Alguns vam........

© Regió7