Fer anar a Madrid un senyor de 95 anys amb taca-taca a qui tres forenses ja havien considerat no apte per declarar és miserable, i és una prova més de l’obsessió salvapàtries de la juridicràcia espanyola, però si li demanéssiu a Jordi Pujol segur que us diria que ho prefereix així: exonerat amb un bon repicar de timbals. I, al capdavall, la visita al tribunal no és res més que una anècdota menor d’una història que ha estat un desastre des de sempre, i que serviria per fer una radiografia en technicolor de les ronyes d’aquest país.

Jordi Pujol és una de les grans personalitats de la Catalunya del segle XX, i el seu llegat transcendirà llargament les seves nafres. Però sí, va emparar la corrupció a CiU, que la va usar per finançar-se seguint el mestratge de PP i PSOE; i sí, es va negar a escoltar els qui l’advertien que el seu primogènit feia negocis molt lletjos -dit pel seu parent i conseller Antoni Subirà, a qui Pujol va respondre «no em parleu més d’això»- i també es va negar a afrontar que els diners a Andorra -siguin de l’avi Florenci, o de qui siguin- no es podien deixar durant dècades a mans de la dona i la canalla per molt sentiment de culpa que tingués per haver estat un pare absent.

O sigui que sí, Pujol, com va confessar ell mateix, és culpable. I que tot això passés predicant el que predicava va ser un desastre moral. Però és igualment cert que ningú no l’hagués perseguit si no hagués començat -tot just brotava- una mobilització independentista, i que la persecució va ser tan porca i brutal que l’Estat fins i tot va fer caure un banc per fer-lo caure a ell; i que la seva confessió, tan mal calculada, va acabar llançant-li al damunt la condemna que li podia resultar més dolorosa: la immolació de CDC i la seva defenestració pública, que han acabat sent l’únic sacrifici col·lectiu de rebuig radical de la corrupció que s’ha vist a l’Espanya de les Kitchen, el Villarejo i les putes de l’Ávalos.

Onze anys després de la confessió, seu a la banqueta una família que hauria pogut ser jutjada molt abans si no s’hagués construït una causa hiperbòlica de conspiració criminal siciliana les acusacions de la qual, ara, caldrà demostrar per enviar el Júnior a la trena. O no caldrà, que ja ens coneixem. I el resultat de tant desastre és que Pujol, que mereixia ser jutjat per un delicte fiscal confessat, ha estat exonerat. Bravo, juridicràcia i fatxasfera. La història segurament li netejarà a Pujol la seva dimensió d’estadista. Però tota la resta, tota aquesta ronya tan tribal i tan repartida, no la neteja ni Míster Proper en persona.

© Regió7