Aquests darrers dies sembla que se n’han anat calmant les tensions internacionals que fa ben poc agitaven el panorama polític i econòmic i que feien preveure augments inusitats dels preus dels combustibles, especialment del petroli i del gas natural, o sigui d’unes matèries que si s’apugen de preu, el seu encariment repercuteix immediatament en tota mena de productes. Per descomptat que no hi ha res segur del que pot anar passant en aquest entorn perquè tot depèn d’uns esdeveniments i d’uns centres de decisió que són completament fora de l’abast i de la influència de la gran majoria de la població del món i que es mouen només pels interessos d’uns pocs àmbits o fins i tot d’unes poques persones. Si habitualment es considera que la democràcia política encara no és prou satisfactòria i que s’hauria d’anar perfeccionant, allò que podríem anomenar «democràcia econòmica» -o sigui que cadascú pugui arribar a disposar d’allò que necessiti- és un objectiu encara més llunyà i hipotètic. I, a més, normalment se’n parla ben poc.

Les primeres línies del paràgraf anterior van ser escrites dimarts passat dia 10 de març al matí, quan encara semblava que, efectivament, les tensions polítiques i els atacs militars estaven minvant i que això feia esperar una millora, almenys momentània, de la conflictivitat a l’Orient Mitjà. Però de cap manera no ha estat així. L’endemà mateix, dimecres, el conflicte es tornava a plantejar amb tota la seva contundència, sense que de moment es pogués entreveure cap mena de solució, ni que sigui començant inicialment per aturar la lluita armada. Desgraciadament, doncs, el món encara manté un llarg conflicte que cal considerar molt perillós per diverses raons. D’una banda, perquè es tracta d’una àrea geogràfica en què fer servir les armes per solucionar els enfrontaments polítics ha estat massa habitual. I també perquè estan en joc interessos econòmics molt destacats. Per tant, evidentment, l’Orient Mitjà encara serà un indret complex i problemàtic, que no serà fàcil de gestionar.   

© Regió7