No, no és certa la brama que circula aquests dies afirmant que el Drac s’ha ofert a Sant Jordi per passar comptes al renegat Eduardo Mendoza i el congènere Javier Mariscal. Però és versemblant creure que si els tenim presents en pensament i obra ja serà suficient perquè se sentin correspostos en el menyspreu que han manifestat per la diada de Sant Jordi. Certament, en bona hora els vam encimbellar, al novel·lista i al pare del Cobi olímpic! Com a l’endiumenjada Yolanda Díaz per al càrrec de vicepresidenta del govern Sánchez, el més progressista i plurinacional (amb falsa vocació federalista), de la història espanyola. No li enviarà pas cap rosa, el president Puigdemont, a la política gallega que vol reviscolar a cop de declaració catalanòfoba, acusant de racistes i classistes els catalans que reclamen competències en immigració, tips del desgavell governamental. El supremacisme espanyol ja no dissimula ni es distingeix en posicionament ideològic: tant és que siguin les esquerres que malden per sortir del fangar que els engoleix per inacció i incompetència, com les dretes incapaces d’articular cap proposta que no passi pel manteniment de privilegis de casta, o els energúmens que reclamen tornar al passat de «la unidad del destino en lo universal». Els uns, els altres i els de més enllà ens volen sotmesos, normalitzats, descafeïnats i descatalanitzats. Per a ells, tot el que no sigui la «seva» Espanya no compta, perquè els resta identitat. Els uneix l’esperit de revenja i l’autoritarisme del colonitzador. Són capaços de tot, com diu el deixeble murcià d’Abascal, que amenaça amb l’ús de la violència per imposar les seves creences. O quan el ministre progre dels Comuns es vanta d’impedir que el Guernica viatgi al País Basc, però se li’n refot l’espoli judicial i polític de les pintures de Sixena salvades i conservades adequadament al MNAC. Tanta identificació amb Catalunya ja va quedar reflectida quan Albiach, Colau i companys d’escuderia van impedir que Trias o Maragall ocupessin la batllia de Barcelona. Per cert, Urtasun és un cognom d’arrels basques que significa terres aiguoses, insípid, aigualit, com el paper que ha fet amb els seus paisans d’ancestre. Ell sabrà, però el posicionament personal, amb l’aprovació ideològica del seu grup polític, el situa a la mateixa alçada de consideració que es mereixen els qui pretenen despersonalitzar una festa nacional única i admirada internacionalment. Dijous que ve, per acabar d’arrodonir la diada que emmudeixi els ressentits, hauríem d’aprofitar per afirmar amb rotunditat el valor de la nostra llengua i les nostres tradicions a aquells dels vuit milions que les qüestionen. Com diria en Jair, una socarrimada de Drac feta a temps no seria sobrera.

© Regió7