El documental que ha guanyat l’Oscar en la darrera edició dels premis, Mr. Nobody against Putin, explica la història de Pavel Talankin, un professor rus que coordina els esdeveniments d’una escola de primària de Karabaix, i que també hi fa de fotògraf i de videògraf. Karabaix és una ciutat minera situada a prop dels Urals i una de les més contaminades del món, amb una esperança de vida molt baixa.

Al llarg del metratge es veu en algun moment la fumera negra que surt de les indústries. No és una ciutat que triarien la majoria dels mortals per anar a estiuejar, ni tan sols per fer una aturada en un viatge per fer un riu, però, és la ciutat del Pavel, és l’escola del Pavel, és on viu la seva mare, on té els seus records d’infantesa, on ha sabut connectar amb els alumnes amb la seva actitud oberta, i ha aconseguit sobreviure a pesar de la seva homosexualitat. El documental segueix la transformació de l’escola quan, fruit de la guerra amb Ucraïna i de la necessitat de Putin de marcar paquet, la rutina diària que caracteritza qualsevol centre escolar muda en un adoctrinament desacomplexat que té com a fonament un currículum redactat per l’Estat per justificar la invasió d’Ucraïna. Els infants i joves han de cantar himnes patriòtics, han d’aprendre a desfilar i fins i tot assisteixen a una sessió informativa amb mercenaris d’una empresa militar privada. Els professors ja no ensenyen, militaritzen i renten el cervell dels alumnes. En Pavel veu que aquella ja no és la seva escola.

L’obligació que va establir el govern de pujar les gravacions dels actes en un portal de l’Estat per demostrar que estaven complint amb les seves consignes li va permetre enregistrar tot el que hi passava sense que ningú sospités del seu objectiu, que era demostrar la manipulació imposada amb el sistema de la gota malaia. Si bé inicialment la seva idea va ser renunciar, animat pel codirector i guinista del documental, David Borenstein, va continuar filmant el despropòsit. L’estiu del 2024, després de corroborar que estaven vigilant el seu domicili, va abandonar Rússia. Abans, va poder regalar a la seva mare, bibliotecària, el ram de flors que li portava cada any per l’aniversari. La resta, com se sol dir, ja és història. L’Oscar, catorze premis i quinze nominacions avalen la qualitat d’un projecte que demostra la potència del gènere documental. Només cal recordar el treball que va guanyar el mateix premi el 2025, No Other Land. Imprescindibles.

© Regió7