Com a professional, acostumo a seguir amb interès el que es diu al voltant de l’estrena d’una pel·lícula o d’una obra de teatre, independentment de si després aniré o no a veure-la. M’interessa conèixer l’opinió sobre gairebé tot el que s’estrena. Com que sóc conscient del que costa tirar endavant un projecte i de tot el que s’hi juga un productor, llegeixo les opinions amb el desig que tant de bo siguin bones i que, com a mínim, una mala crítica no faci malbé la feina i la inversió de molta gent que ha aixecat aquell projecte amb la intenció que el vegi com més gent millor.

Aquests dies s’ha estrenat als cinemes Torrente, presidente i, com sol ser habitual en tot el que fa Santiago Segura, l’estrena ha anat acompanyada d’un totum revolutum que cap altre director espanyol aconsegueix, ni tan sols l’aclamat Pedro Almodóvar, que també ha estrenat pel·lícula. El madrileny aconsegueix agitar opinions molt oposades, sobretot amb la saga de Torrente, perquè els grans èxits de Padre no hay más que uno i totes les seves seqüeles no han generat la polèmica que ha suposat l’estrena d’aquest Torrente tan controvertit, que desperta simpaties en un sector i un rebuig indissimulat en un altre.

Santiago Segura ha arrossegat sempre el sambenito de fer pel·lícules massa populars, com si això fos una falta garrafal, com si fer cinema comercial a partir d’un personatge repugnant i barroer no es pogués admetre. Segura sempre ha anat de cara i mai no ha intentat enganyar ningú; fa el que més li agrada i, a més, en treu rendiment econòmic. Me n’alegro per ell, perquè és el que persegueixen la majoria de directors i productors d’aquest país. Una altra cosa diferent és que les seves pel·lícules agradin o no, però és evident que a molts sí que els agraden, perquè, fins ara, ja suma més de dos milions d’espectadors. I és que el més curiós és que hi ha a qui no li agrada que agradin tant. Aquests tenen Pedro Almodóvar, un cineasta molt premiat amb un univers propi i un públic diferent del de Torrente.

El que m’alegra és que el cinema espanyol en surt guanyant, i això es deu, com diu Ferran Boiza en el seu article Del pati de butaques al camp de batalla, a l’excel·lent diversitat del cinema espanyol actual.

© Regió7