Non pogui guardar es hilats sociaus; m’emmalautissen; era television e era lectura des diaris tanben me deprimissen; acabi empuntant-me damb quinsevolha petita causa. Tot son males notícies. Coma s’era nòsta vida non auesse contribuït a crear un mon milhor: víuer ei cada dia mès costós, es intransigents se botgen ena proximitat e toti vòlen controlar era vida, era sua e era des demès. Cada dia i a mès gent que pense saber lo que cau hèr e aumenten es que vòlen trèir partit der esfòrç des auti, sense dar arren a cambi. Non pare de rondar-me eth cap; lèu me marejaria. Reivindicar era mia lengua en un mon plagat de totalitarismes, d’estructures menaçantes que vòlen intervier e controlà’c tot ei pesat, dolorós, cansat…

Es perturbacions mentaus s’an incrementat e lèu menacen de convertir-se en pandèmia, es crisis sanitàries e es credulitats en solucions magiques sense fondament s’incrementen e hèn créisher era desconfiança.

Eth sistèma educatiu s’enfonse; es escòles ja non son eth lòc des deth que progressar enes diuèrsi encastres dera vida; era relacion des mainatges e des famílies damb era escòla ei desvarganada, pervertida e malautissa, eth professorat ei objècte d’ua desconfiança sociau creishenta e es podèrs publics non........

© La Mañana