La religió està de moda. No sé si dir que torna a estar de moda. Però parlo de la religió de sempre, d’aquella que ens feia besar les mans dels capellans pel carrer, fer una genuflexió davant de l’altar o agenollar-nos en un confessionari per vomitar tota classe de pecats. La religió dels deu manaments, de les temptacions de Satanàs i del càstig diví. En definitiva, les creences que el progressisme dels anys vuitanta va lluitar per eradicar de les escoles, de la societat i del pensament col·lectiu.

El pèndul del temps ens ha fet esclatar als morros allò que durant anys vam lluitar per allunyar de les nostres ments: el pensament màgic, el que ens porta a resar interiorment per aconseguir superar una època difícil o una malaltia, una actitud de recolliment no gaire diferent de la màgia dels xamans d’algunes tribus que curen els mals de cap amb rituals simplement perquè se’ls atorga la capacitat de modificar la realitat. Amb ulls esbatanats........

© La Mañana