He tancat el llibre Manual de defensa del català (Òscar Andreu, Ed. Univers) amb una riallada. La culpa l’han tingut les dues últimes ratlles, que fan referència a les cames d’una senyora que m’hauria agradat ser jo, però no m’estendré més sobre el tema. Curiosos, no us abstingueu de llegir-lo. Que hagi estat un dels llibres més venuts per Sant Jordi m’omple d’esperança i optimisme lingüístic, que és l’única actitud que es pot tenir si volem mantenir-nos al peu del canó i amb la llengua a punt de carregar-lo.

M’ha agradat descobrir facetes personals de l’Òscar Andreu, a més de la seua vessant més mediàtica com a humorista i guionista en diversos mitjans. Per començar, va néixer a Terrassa, la meua ciutat d’adopció i la seua àvia era de Lleida i es deia Rossita, punts positius. Per generació va figurar entre l’alumnat de les escoles –on llavors s’hi estudiava fins a 8è– que van adoptar el programa d’immersió lingüística el curs 1985. I també, explicat per ell mateix, va ser uns dels marrecs que més s’hi van rebotar inicialment, però que al cap de poques setmanes van acabar incorporant la llengua que parlaven els........

© La Mañana