Recordo que a la meva tendra infància, quan tot es veia en blanc i negre, la Setmana Santa era sagrada. Tant, que fins i tot aquella gran medicina per a l’ànima com és la música estava prohibida en públic. La veritat és que de petits estàvem cecs per una fe que és com el fum i de grans cal posar-se cecs per oblidar-se de tanta mentida podrida que ens han fet empassar. En fi, que aquesta santa setmana es pren amb passió perquè amb ella arriben les vacances a l’escola i al treball.

El temps lliure es presta per fer viatges, l’esbarjo, el retrobament, la distància, la hipocresia, la pluja i les processons pròpies del cinema de terror: “Sigo la procesión con un hacha de cera, soy una parte de ellos que aterroriza la aldea”, canta German Coppini al capdavant de Golpes Bajos.

Les celebracions s’han de fer per convicció i no perquè ja estiguin estipulades, ja que en cas contrari quin marge de llibertat queda a l’individu. “La lágrima que más duele no es la que cae por los ojos y resbala por la cara, esa se puede secar… La que más duele es la que cae del corazón en silencio y resbala por el alma”.

Ho dic perquè allò de ‘la processó va per dins’ és un refrany que descriu una persona que pateix o suporta una situació difícil, però dissimula el seu dolor i no l’exterioritza. La frase prové del costum de fer processons de Setmana Santa a l’interior de les esglésies quan el mal temps impedia sortir al carrer. I jo pregunto, algú sap quan surt la processó que va per dins?… Oh yeah!

© La Mañana