Pérez Alba, escultor / Gela Pérez

Venim al món aquí o allà i hi passem la vida; o ens mudem i ens n’anem a viure en un altre lloc, proper o llunyà; tant se val; per uns carrers o uns altres se’ns en va l’existència, se’ns acaba el temps, molt o poc, que els deus ens concediren, clements i generosos. I quan deixem aquest món, poc després, el món comença a oblidar-se de nosaltres. Les imatges es perden, els objectes personals es fan malbé, envellits i inútils, els arxius conserven pocs papers i documents del nostre pas pel món i no sempre els que venen darrere els saben llegir; els nostres nets o besnéts ja no saben qui són els homes i les dones que els miren, amb un silenci sepulcral, des del quadre o la fotografia antiga conservats en un racó de la casa. Dels polítics i empresaris, tan envanits amb el seu poder i la seua riquesa, a penes queda un rastre a les hemeroteques o a les actes de les sessions d’empreses o d’institucions.

Tanmateix, si els que habitem la ciutat tenim un ofici que pot deixar-ne una empremta (arquitectes, enginyers, escultors, pintors) pot restar una part de nosaltres a l’espai públic, una mostra de l’obra que férem en vida. Però la gent hi passa i s’ho mira sense veure-ho a penes, sense interrogar-se sobre els motius que portaren a alçar aquell edifici, plantar aquell jardí, construir aquella infraestructura, erigir aquella estàtua. I tanmateix, són obres que formen part de la vida quotidiana dels habitants, que poden ser visitades pels forasters o estudiades pels batxillers o universitaris que malden per fer viva alguna cosa del passat. Al meravellós «Acerca del poder moral del arte» (1956), A. Garcia Calvo assenyala: «Crecen los niños y nacen y mueren, pero cada mañana al asomarnos al balcón, vemos aquel Cupido en mármol veteado y él nos sirve todos los........

© Información