Il·lustració dels geranis. / Gaspar Jaén i Urban

Els veig ara, malalts per tot arreu, arruïnats, destruïts, damnats. Qui diria que, resistents i poderosos, foren la glòria del jardí vell de l’hort: als dos costats del corredor central (construït sobre la séquia de reg), clars i embotits, esclataven generosament en grandioses copines de multitud de flors de cinc pètals de colors diversos i cridaners -vermells, rosa, lila, salmó, carabassa, blancs- que duraven molt de temps i que calia tallar en espigar-s’hi perquè no llevassen força a la mata.

Els esqueixos arrelaven amb tanta facilitat que fou la primera planta que vaig aprendre a reproduir, ben petit encara, a l’antiga casa de l’àvia, on presidien el gran rogle de mates del corral: per fer noves plantes ficava les estaquetes de tija carnosa en testos on ja n’hi havia d’altres, de plantes, per fer-les arrelar; i així ho feia tot el veïnat, que se’ls bescanviava per tenir-ne de colors diferents.

Eren apreciats per la boniquesa, però també perquè quan els nens no podien fer de ventre, les mares en collien una fulla -gran, fresca, redona- n’untaven el peduncle -suaument pelós, com tota la planta- amb una goteta d’oli d’oliva i, així adobat, l’introduïen pel recte de la criatura que, estimulada amb aquella lavativa sòlida i contundent, no tardava a reaccionar.

Les tiges llargues i........

© Información