El 3 de juliol del 1820, Giacomo Leopardi apuntava en els quaderns que més tard donarien lloc al Zibaldone di pensieri: «La llengua ha esdevingut ja una de sola, per la gran difusió del francès». Leopardi es referia, només, a les «classes cultes» del seu temps. Des del segle XVIII, la llengua francesa havia assolit una hegemonia inqüestionable. Havia desplaçat el llatí com a llengua internacional i, si ens fiem de Tolstoi, era la llengua que parlava la noblesa de l'Imperi rus. En qualsevol cas, la influència política, econòmica i cultural francesa va ser enorme, i és comprensible que l'idioma trobés facilitats per a una expansió incessant.

Els historiadors que senten la necessitat d'assenyalar les dates exactes en què passen les coses diuen que la llengua francesa es convertí en hegemònica el 1678, quan Lluís XIV insistí perquè els tractats de Nimega es negociessin en francès i no en llatí, com era habitual. El tractat de Rastatt, datat el 6 de març del 1714, es redactà només en francès. Era la primera vegada que el francès excloïa el llatí en un document important de la diplomàcia i, a partir de llavors, aquesta va ser una pràctica corrent, fins i tot quan França no era una part implicada. Per això els mateixos historiadors assenyalen que el declivi del francès començà el 28 de juny del 1919, quan se signà el tractat de Versalles, que tingué versions tant en francès com en anglès. Però no crec que el 1919 ningú pogués preveure que el francès seria desplaçat per l'anglès com a llengua franca.

Ni tan sols l'esfondrament de l'imperi colonial després de la Segona Guerra Mundial tingué, al principi, repercussions greus per a l'expansió idiomàtica francesa. Al Líban, que aconseguí la independència fins i tot abans que acabés la guerra, l'ús del francès s'hi difongué més que en els anys anteriors, tot i que ja havia........

© El Temps