«Valensiano, lengua de pobres; y sólo la deben hablar: los de pueblo, en Fallas y en algunas ocasiones». Això diu una cançó satírica del grup Carraixet que ve a resumir la reflexió de Joan Fuster en aquell famós parlament a Castelló de la Plana en l’aplec organitzat per ACPV («qué tiempos aquellos») el 25 d’Abril de 1982: «El valencià, el català que parlem al País Valencià, és encara una llengua postergada. O pitjor: perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric». Passat quasi mig segle, la dreta valenciana (llevat d’honroses excepcions, com Ferran Villalonga i vull pensar que molts altres que tenen por d’eixir de l’armari filològico-racional) segueix igual d’antivalenciana i hostil en el tema de l’idioma propi. La dèria contra la llengua dels valencians que ha passat a formar part de l’ideari de la dreta indígena des de temps de la UCD es dona per dues raons, normalment complementàries: per convicció i per conveniència.

Hi ha qui mentalment encara s’ha quedat en temps de la Renaixença de finals del XIX, on tota la vida pública i/o culta es feia en castellà (la llengua superior) i el valencià quedava relegat a l’àmbit familiar, als llibrets de falla (amb anarquia ortogràfica, of course: nosaltres no mereixíem una RAE) i a les poesies dels Jocs Florals una nit de gala a l’any. És com actua,........

© El Temps