Ara que la feliç reincorporació del president de la Generalitat a la feina després de la baixa mèdica ha vingut acompanyada d’un tràiler, d’un clip, d’una preestrena i d’una sessió doble, amb entrevista i documental, cal que ho tinguem clar: tot el que ens ha passat a Catalunya durant aquest mes no és perquè ell fos absent, ni tampoc se solucionarà només perquè ell hagi tornat. Un govern és com un creuer que no pot frenar en sec per rescatar el passatger que ha caigut daltabaix, la inèrcia mateixa l’empeny mar endavant abans que pugui maniobrar. Amb el timó sense mans capitanes, els consellers han posat el pilot automàtic pel que fa a algunes qüestions programades –la negociació pels pressupostos, per exemple, que diuen que és a tocar– i han fet el que han pogut en d’altres de sobrevingudes.

Illa ha reaparegut –la motxilla igual de grossa, el cos més menut–, i no sabem si la data escollida respon simplement a raons mèdiques, personals o polítiques, o a una barreja de tot plegat. Tampoc sabem si la posada en escena d’aquesta represa laboral ha estat perfectament calculada, encara que no hi sol haver res d’espontani a l’entorn dels centres de poder. Sigui com sigui, el president ha comparegut davant els catalans per primera vegada en un mes etern per donar les gràcies a la sanitat pública el mateix dia que els metges anaven a la vaga perquè ja no poden més. I poques hores després que un mitjà filtrés la intenció de la conselleria de Salut d’incentivar els Centres d’Atenció Primària que escapcin la durada de determinades baixes dels treballadors. Si, en els segons de pausa cafè entre una guàrdia de 24 hores i una delicada intervenció quirúrgica, els nostres tribulats metges i metgesses no tenien tema de conversa, la mateixa conselleria els n’ha proporcionat un de franc. De debò és el millor moment per esbombar una iniciativa tan controvertida? Sobretot perquè tant podem interpretar-la com una idea digna d’Ayuso com un intent d’accelerar la burocràcia que massa sovint encalla les altes de persones que voldrien tornar a treballar. Per escatir-ho, caldrà més informació i més calma. De moment, la patronal Pimec aplaudeix la idea i els sindicats exigeixen descartar-la i això ja fa arrufar el nas. Ahir el Partit Popular català pretenia fer-ne ironia amb una frase fora de lloc: “Esperem que el retorn no sigui fruit d’incentius als metges per donar altes”, va excretar el secretari general de la formació, Santi Rodríguez.

Illa contraprogramant els metges el dia de la seva vaga és una mica criticable, però no tant com rebre el convalescent que s’acaba de posar la granota obrera amb una carregada del Puigdemont piulador i del secretari general de Junts, Jordi Turull, coordinats per bombardejar-lo amb retrets polítics: que si “no podeu fer veure que ara comenceu de zero”, que si “el malestar social no surt del no-res”, que si “és urgent la seva compareixença al Parlament”... En fi, ahir era una bona ocasió per ser continguts: si calia piular o fer compareixences, era per celebrar l’alta del pacient i desitjar-li plena recuperació. I res més. És el que tocava, que diria el Pujol més en forma. Jornada de missatges, la d’ahir, algun de subliminal. Que per reactivar l’agenda el president triés fotografiar-se amb un capellà –l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, per acordar sessió de patrimoni immobiliari per a habitatge social– potser sí que fa pensar que estant com està el país millor que Déu ens agafi confessats.

© El Punt Avui